dilluns, 18 de juliol de 2016

Demaneu, cerqueu, truqueu

17 diumenge durant l'any C
Lc 11, 1-13
La pregària que Jesús ens va ensenyar comença per la paraula “Pare”. Jesús no s’inventa aquesta imatge de Déu. El Déu d’Israel ja és un Déu tendre i misericordiós. Fa pocs diumenges escoltàvem el profeta Isaïes comparant Déu amb una mare que amanyaga i consola. Aquesta imatge d’un Déu mare és present a l’Antic Testament. Per això, avui, és bo que completem el Déu Pare de Jesús amb un Déu Pare-Mare tendre, misericordiós, que ens estima com un pare o una mare estimen els seus fills.
La pregària de Jesús continua amb una lloança i un reconeixement a aquest Déu que ens estima. Aquest reconeixement el fem enmig de la nostra situació que en alguna ocasió potser no ens portaria a dubtar d’aquest reconeixement. Però és precisament enmig dels nostres desànims, malalties, ensopecs que ens sabem estimats per Déu. No es tracta doncs d’una fe il·lusa o per als bons moments.
És amb aquest esperit de confiança que va més enllà de la immediatesa que podem demanar a Déu, tal com ens diu Jesús: “demaneu, cerqueu, truqueu...”; sabent que a vegades no se’ns dóna, no trobem i no se’ns obre. Perquè l’existència humana és misteriosa i Déu no és una màquina que ens resol o evita les contradiccions d’aquesta existència.
A l’hort de les oliveres Jesús va demanar que Déu li estalviés tot el que havia de venir. I aparentment, als ulls humans, Déu no li va concedir el que va demanar. I segur que tots nosaltres tenim aquesta experiència d’haver demanat i no haver rebut. Una experiència que no ens impedeix de seguir demanant, cercant, trucant. La nostra pregària és signe de la confiança que seguim posant en aquest Déu que potser a vegades no comprenem però que sabem que ens estima.
I perquè vivim en aquesta confiança, perquè ens reconeixem fills, responem a aquesta filiació amb fraternitat, reconeixent en cada home o dona que ens trobem un germà, una germana. Responem a l’amor del Déu pare-mare amb amor fraternal, tal com va fer el samarità de la paràbola.
Per això la nostra pregària ha de ser compromesa. Tot el que demanem a Déu ens compromet. Som mans de Déu, braços de Déu per fer créixer esperança al voltant nostre.
Pregar avui té coma conseqüència ser solidaris i germans d’aquells que no tenen feina, d’aquells que han estat desnonats, d’aquells nouvinguts que poden ser expulsats, d’aquells refugiats que arriben a casa nostra, dels joves que no troben una primera feina, de les dones que són discriminades o que reben violència... en definitiva de tots aquells que tenen encara més raons per demanar, cercar, trucar.
Déu es val de cada un de nosaltres per estimar els seus fills. Déu es val dels pares i mares per estimar els infants. Déu es val dels educadors per estimar infants, adolescents i joves. Déu es val de les ONG per estimar els seus fills més vulnerables i desprotegits. Déu es val dels voluntaris per arribar a la gent gran, als immigrants, als discapacitats de qualsevol mena. Déu es val de tu i de mi per estimar aquell fill de Déu que no coneixem de res però que ens necessita.
Déu no és un opi que ens adorm, és una força que ens desvetlla i ens fa obrir les nostres fronteres perquè estimem generosament.
Que el Déu pare-mare, el Déu tendre i misericordiós, vingui a nosaltres i trobi un cor obert a la seva paraula i al seu amor.