Lc 11, 1-13
La
pregària que Jesús ens va ensenyar comença per la paraula “Pare”. Jesús no s’inventa aquesta imatge de Déu. El Déu d’Israel ja
és un Déu tendre i misericordiós. Fa pocs diumenges escoltàvem el profeta Isaïes
comparant Déu amb una mare que amanyaga i consola. Aquesta imatge d’un Déu mare
és present a l’Antic Testament. Per això, avui, és bo que completem el Déu Pare
de Jesús amb un Déu Pare-Mare tendre, misericordiós, que ens estima com un pare
o una mare estimen els seus fills.
La
pregària de Jesús continua amb una lloança i un reconeixement a aquest Déu que
ens estima. Aquest reconeixement el fem enmig de la nostra situació que en alguna
ocasió potser no ens portaria a dubtar d’aquest reconeixement. Però és
precisament enmig dels nostres desànims, malalties, ensopecs que ens sabem
estimats per Déu. No es tracta doncs d’una fe il·lusa o per als bons moments.
És amb
aquest esperit de confiança que va més enllà de la immediatesa que podem
demanar a Déu, tal com ens diu Jesús: “demaneu,
cerqueu, truqueu...”; sabent que a vegades no se’ns dóna, no trobem i no
se’ns obre. Perquè l’existència humana és misteriosa i Déu no és una màquina
que ens resol o evita les contradiccions d’aquesta existència.
A l’hort
de les oliveres Jesús va demanar que Déu li estalviés tot el que havia de venir.
I aparentment, als ulls humans, Déu no li va concedir el que va demanar. I
segur que tots nosaltres tenim aquesta experiència d’haver demanat i no haver
rebut. Una experiència que no ens impedeix de seguir demanant, cercant, trucant. La nostra pregària és signe de la
confiança que seguim posant en aquest Déu que potser a vegades no comprenem
però que sabem que ens estima.
I
perquè vivim en aquesta confiança, perquè ens reconeixem fills, responem a
aquesta filiació amb fraternitat, reconeixent en cada home o dona que ens
trobem un germà, una germana. Responem a l’amor del Déu pare-mare amb amor
fraternal, tal com va fer el samarità de la paràbola.
Per
això la nostra pregària ha de ser compromesa. Tot el que demanem a Déu ens
compromet. Som mans de Déu, braços de Déu per fer créixer esperança al voltant
nostre.
Pregar
avui té coma conseqüència ser solidaris i germans d’aquells que no tenen feina,
d’aquells que han estat desnonats, d’aquells nouvinguts que poden ser expulsats,
d’aquells refugiats que arriben a casa nostra, dels joves que no troben una
primera feina, de les dones que són discriminades o que reben violència... en
definitiva de tots aquells que tenen encara més raons per demanar, cercar, trucar.
Déu
es val de cada un de nosaltres per estimar els seus fills. Déu es val dels
pares i mares per estimar els infants. Déu es val dels educadors per estimar
infants, adolescents i joves. Déu es val de les ONG per estimar els seus fills
més vulnerables i desprotegits. Déu es val dels voluntaris per arribar a la
gent gran, als immigrants, als discapacitats de qualsevol mena. Déu es val de
tu i de mi per estimar aquell fill de Déu que no coneixem de res però que ens
necessita.
Déu no
és un opi que ens adorm, és una força que ens desvetlla i ens fa obrir les
nostres fronteres perquè estimem generosament.
Que
el Déu pare-mare, el Déu tendre i misericordiós, vingui a nosaltres i trobi un
cor obert a la seva paraula i al seu amor.