Lc 9, 18-24
L’esdeveniment que acabem d’escoltar, i
que el trobem en els tres evangelis sinòptics, devia tenir un impacte especial
en els apòstols, i després en els primers seguidors de Jesús. La pregunta que
Jesús els posa és central, i els devia deixar una mica descol•locats: “I
vosaltres, qui dieu que sóc?”.
No és la pregunta que el mestre fa al seu
deixeble per comprovar si aquest l'ha escoltat bé, no és una pregunta per saber
si s’han estudiat la lliçó. La pregunta de Jesús és una pregunta vital i
fonamental. Posa al deixeble davant Jesús. La resposta no pot reduir-se a unes
paraules ben dites com les que diu Pere, ni que siguin paraules encertades i
amb més conseqüències de les que ell es pot imaginar: “el Messies, l’Ungit de
Déu”. El que diu Jesús a continuació vol precisar què vol dir ser Messies,
Ungit. Per als deixebles probablement Messies tenia unes ressonàncies
polítiques, de poder. Els reis eren ungits amb oli quan iniciaven el seu
regnat. Jesús els fa comprendre que acceptar-lo com a Messies, com a Ungit, vol
dir més aviat acceptar-lo com a ungit per a portar una bona notícia als pobres,
als devalguts, als presoners, com havia dit a la sinagoga de Natzaret a l'inici
de la seva missió. El qui reconeix Jesús com a Messies ha d'estar disposat a
treballar per a aquesta missió, ha d'estar disposat a "prendre la creu i
acompanyar-lo".
Avui, Jesús ens posa la mateixa
pregunta: “I tu, qui dius que sóc?”
Jesús ens convida a anar a l’essencial de l’evangeli, a no distreure’ns en el
que és secundari. A no perdre’ns en les paraules boniques, a demostrar amb els fets. A no donar
importància a allò que no és important, i centrar-nos en allò que és el centre
de la vida cristiana: Jesús mateix i el seu missatge d’amor. Aquell missatge
tan senzill que ens diu que Déu és Pare i que nosaltres som fills i germans.
Tornar a Jesús, posar-lo al centre és redescobrir aquest missatge i
concretar-lo en les nostres decisions, en les nostres relacions, i també en les
nostres creus.
Quan Jesús ens diu que prenguem cada dia
la nostra creu, no és per dir-nos que el nostre objectiu és el sofriment. El
nostre objectiu és l'amor. És cert, però, que el sofriment ens acompanya. Sense
oblidar que sovint som nosaltres a l'origen del sofriment dels altres. Jesús
ens acompanya perquè no ens enfonsem en el sofriment, perquè sempre mantinguem
viva la flama de l'esperança, i també perquè no siguem causa de sofriment.
Jesús ens crida a acompanyar els nostres germans que viuen sense esperança, per
ajudar-los a retrobar la confiança, per ajudar-los a viure.
La fe en Jesús no és com una droga que
ens ajuda a suportar el dolor. La fe en Jesús ens fa descobrir, enmig d’un món
injust, la llavor d’un món més fratern, més just i més humà que s’obre camí. I
aquesta esperança ens impulsa a ser col•laboradors d’aquest món nou.
Que l’eucaristia ens ajudi a respondre,
sobretot amb la nostra vida, a la pregunta de Jesús: “I tu, qui dius que sóc?”
L’esdeveniment que acabem d’escoltar, i
que el trobem en els tres evangelis sinòptics, devia tenir un impacte especial
en els apòstols, i després en els primers seguidors de Jesús. La pregunta que
Jesús els posa és central, i els devia deixar una mica descol•locats: “I
vosaltres, qui dieu que sóc?”.
No és la pregunta que el mestre fa al seu
deixeble per comprovar si aquest l'ha escoltat bé, no és una pregunta per saber
si s’han estudiat la lliçó. La pregunta de Jesús és una pregunta vital i
fonamental. Posa al deixeble davant Jesús. La resposta no pot reduir-se a unes
paraules ben dites com les que diu Pere, ni que siguin paraules encertades i
amb més conseqüències de les que ell es pot imaginar: “el Messies, l’Ungit de
Déu”. El que diu Jesús a continuació vol precisar què vol dir ser Messies,
Ungit. Per als deixebles probablement Messies tenia unes ressonàncies
polítiques, de poder. Els reis eren ungits amb oli quan iniciaven el seu
regnat. Jesús els fa comprendre que acceptar-lo com a Messies, com a Ungit, vol
dir més aviat acceptar-lo com a ungit per a portar una bona notícia als pobres,
als devalguts, als presoners, com havia dit a la sinagoga de Natzaret a l'inici
de la seva missió. El qui reconeix Jesús com a Messies ha d'estar disposat a
treballar per a aquesta missió, ha d'estar disposat a "prendre la creu i
acompanyar-lo".
Avui, Jesús ens posa la mateixa
pregunta: “I tu, qui dius que sóc?”
Jesús ens convida a anar a l’essencial de l’evangeli, a no distreure’ns en el
que és secundari. A no perdre’ns en les paraules boniques, a demostrar amb els fets. A no donar
importància a allò que no és important, i centrar-nos en allò que és el centre
de la vida cristiana: Jesús mateix i el seu missatge d’amor. Aquell missatge
tan senzill que ens diu que Déu és Pare i que nosaltres som fills i germans.
Tornar a Jesús, posar-lo al centre és redescobrir aquest missatge i
concretar-lo en les nostres decisions, en les nostres relacions, i també en les
nostres creus.
Quan Jesús ens diu que prenguem cada dia
la nostra creu, no és per dir-nos que el nostre objectiu és el sofriment. El
nostre objectiu és l'amor. És cert, però, que el sofriment ens acompanya. Sense
oblidar que sovint som nosaltres a l'origen del sofriment dels altres. Jesús
ens acompanya perquè no ens enfonsem en el sofriment, perquè sempre mantinguem
viva la flama de l'esperança, i també perquè no siguem causa de sofriment.
Jesús ens crida a acompanyar els nostres germans que viuen sense esperança, per
ajudar-los a retrobar la confiança, per ajudar-los a viure.
La fe en Jesús no és com una droga que
ens ajuda a suportar el dolor. La fe en Jesús ens fa descobrir, enmig d’un món
injust, la llavor d’un món més fratern, més just i més humà que s’obre camí. I
aquesta esperança ens impulsa a ser col•laboradors d’aquest món nou.
Que l’eucaristia ens ajudi a respondre,
sobretot amb la nostra vida, a la pregunta de Jesús: “I tu, qui dius que sóc?”