Is 66, 10-14c Lc 10, 1-12. 17-20
La
lectura d’Isaïes i les imatges que utilitza, ens ajuden a completar la imatge que
Jesús ens va donar d’un Déu que és pare. Déu no és pare en un sentit masculí, Déu
és pare-mare. En Déu descobrim aquest pare-mare que ens amanyaga sobre els
genolls, que ens consola, que ens porta als braços.
Imatges
potents que Isaïes proclama en un moment tan difícil per als jueus com va ser l’exili a Babilònia. ¿D’on pot
treure el profeta la força per parlar així quan tot sembla perdut, quan tots
estan desanimats i desesperançats?. La força la treu de la confiança, que no és
ingènua, que neix en situacions com la d’Abraham que ho deixa tot per anar a
una terra desconeguda. És la confiança en moments com els de l’esclavatge
d’Egipte, o el camí enmig del desert.
És
aquesta fe històrica que fa dir a Isaïes “Alegreu-vos
amb Jerusalem, feu festa, tots els qui l’estimeu”.
Viure
en confiança, fer confiança enmig de les nostres situacions de dificultat, de
desànim. Acompanyar els qui ens envolten en totes les seves situacions de
pobresa, d’injustícia o de violència. Fer néixer confiança on no n’hi ha.
És
també la confiança posada en una persona concreta, Jesús, la que dóna la força
als setanta-dos per caminar cap a llocs a vegades hostils, difícils, com
anyells enmig de llops. I fer-ho amb els mitjans senzills que Jesús els proposa,
sense bossa ni sarró ni calçat, en coherència amb l’anunci que han de
proclamar, l’anunci d’un Regne adreçat als pobres.
És en
aquestes condicions on avui ens hem de sentir enviats. Enviats enmig del món,
cadascú en la seva situació i les seves possibilitats, per anunciar un Déu
pare-mare que ens estima sempre i que vol que ens estimem com a germans.
Per
fer aquest anunci no calen grans mitjans, ni poder, ni influències. Ben al
contrari, moltes d’aquestes coses poden desfigurar l’anunci.
Com insisteix tant el papa Francesc, el que
cal és sortir pels carrers i les places, enmig de totes les situacions,
especialment les situacions de perifèria, i enfangar-nos, no tenir por
d’embrutar els nostres vestits per ser testimonis de l’amor que en Jesús hem descobert.
Un amor sense fronteres, un amor generós i gratuït.
No
ser una església malalta perquè està tancada en els seus palaus d’ivori,
arriscar-se fins i tot a accidentar-se perquè camina enmig del món sense por.
En aquests temps de dificultat, tot això és
molt important. On som els seguidors de Jesús? Ens poden trobar en els llocs on es viu la
solidaritat? Allà on hi ha persones que no tenen menjar per portar a casa? Allà
on hi ha famílies que han perdut l’habitatge? Allà on hi ha persones
refugiades? O bé restem tancats a casa, o a l’església, en el nostre benestar,
tancant els ulls i les orelles a totes aquestes situacions.
L’enviament
de Jesús dels setanta-dos és una imatge d’aquest sortir de nosaltres mateixos,
dels nostres llocs de confort. Ser capaços d’escoltar, de veure, de dialogar,
d’evitar judicis i condemnes. De buscar amb tothom llocs de trobada. Llocs de
trobada que, també en paraules de Francesc, són allà on es fa el bé. És qquí on
ens podem trobar amb creients d’altres religions i amb no creients perquè junts
fem avançar aquest món nostre per fer-lo més digne, més habitable, més humà.
Aquest món que Jesús anomenava Regne i que és ben a prop nostre en aquests
llocs on es fa el bé.
Celebrem l’eucaristia, i
després, sentim-nos enviats com els setanta-dos deixebles.
