dimarts, 28 de juny de 2016

El Regne de Déu és a prop vostre

14 diumenge durant l'any C
Is 66, 10-14c  Lc 10, 1-12. 17-20
La lectura d’Isaïes i les imatges que utilitza, ens ajuden a completar la imatge que Jesús ens va donar d’un Déu que és pare. Déu no és pare en un sentit masculí, Déu és pare-mare. En Déu descobrim aquest pare-mare que ens amanyaga sobre els genolls, que ens consola, que ens porta als braços.
Imatges potents que Isaïes proclama en un moment tan difícil per als jueus  com va ser l’exili a Babilònia. ¿D’on pot treure el profeta la força per parlar així quan tot sembla perdut, quan tots estan desanimats i desesperançats?. La força la treu de la confiança, que no és ingènua, que neix en situacions com la d’Abraham que ho deixa tot per anar a una terra desconeguda. És la confiança en moments com els de l’esclavatge d’Egipte, o el camí enmig del desert.
És aquesta fe històrica que fa dir a Isaïes “Alegreu-vos amb Jerusalem, feu festa, tots els qui l’estimeu”.
Viure en confiança, fer confiança enmig de les nostres situacions de dificultat, de desànim. Acompanyar els qui ens envolten en totes les seves situacions de pobresa, d’injustícia o de violència. Fer néixer confiança on no n’hi ha.
És també la confiança posada en una persona concreta, Jesús, la que dóna la força als setanta-dos per caminar cap a llocs a vegades hostils, difícils, com anyells enmig de llops. I fer-ho amb els mitjans senzills que Jesús els proposa, sense bossa ni sarró ni calçat, en coherència amb l’anunci que han de proclamar, l’anunci d’un Regne adreçat als pobres.
És en aquestes condicions on avui ens hem de sentir enviats. Enviats enmig del món, cadascú en la seva situació i les seves possibilitats, per anunciar un Déu pare-mare que ens estima sempre i que vol que ens estimem com a germans.
Per fer aquest anunci no calen grans mitjans, ni poder, ni influències. Ben al contrari, moltes d’aquestes coses poden desfigurar l’anunci. 
 Com insisteix tant el papa Francesc, el que cal és sortir pels carrers i les places, enmig de totes les situacions, especialment les situacions de perifèria, i enfangar-nos, no tenir por d’embrutar els nostres vestits per ser testimonis de l’amor que en Jesús hem descobert. Un amor sense fronteres, un amor generós i gratuït.
No ser una església malalta perquè està tancada en els seus palaus d’ivori, arriscar-se fins i tot a accidentar-se perquè camina enmig del món sense por.
 En aquests temps de dificultat, tot això és molt important. On som els seguidors de Jesús?  Ens poden trobar en els llocs on es viu la solidaritat? Allà on hi ha persones que no tenen menjar per portar a casa? Allà on hi ha famílies que han perdut l’habitatge? Allà on hi ha persones refugiades? O bé restem tancats a casa, o a l’església, en el nostre benestar, tancant els ulls i les orelles a totes aquestes situacions.
L’enviament de Jesús dels setanta-dos és una imatge d’aquest sortir de nosaltres mateixos, dels nostres llocs de confort. Ser capaços d’escoltar, de veure, de dialogar, d’evitar judicis i condemnes. De buscar amb tothom llocs de trobada. Llocs de trobada que, també en paraules de Francesc, són allà on es fa el bé. És qquí on ens podem trobar amb creients d’altres religions i amb no creients perquè junts fem avançar aquest món nostre per fer-lo més digne, més habitable, més humà. Aquest món que Jesús anomenava Regne i que és ben a prop nostre en aquests llocs on es fa el bé.
Celebrem l’eucaristia, i després, sentim-nos enviats com els setanta-dos deixebles.