Ac 2, 1-11 Ga 5, 16-25 Jn 20, 19-23
Cinquanta dies després de Pasqua, festa en la que els
jueus celebren la sortida d’Egipte i l’alliberament de l’esclavatge, celebren
la Pentecosta (el nom vol dir precisament en grec cinquanta). El motiu de la festa
és el lliurament dels deu manaments, de la Llei, l’aliança del Sinaí. En
aquesta llei no hi hem de veure tant unes prescripcions morals, com que aquest
Déu que els ha alliberat, els vol acompanyar, vol fer-se proper d’ells. I un
primer signe d’aquesta proximitat són aquests consells de vida, que els ajudin
a relacionar-se millor amb Déu i amb els altres.
Cinquanta dies després de Pasqua, festa on nosaltres, cristians,
vam celebrar l’alliberament, gràcies a la seva resurrecció, dels nostres límits,
de la nostra feblesa, i fins i tot de la mort, en la festa de Pentecosta, la
festa de l’Esperit, celebrem també que aquest Déu que Jesús ens ha ajudat a
descobrir, és un Déu proper, que ens vol acompanyar. I aquesta proximitat va
molt més lluny: Déu ens proposa d’unir el seu Esperit al nostre.
El text dels Fets dels Apòstols ens descriu d’una manera
simbòlica un esdeveniment que és difícil d’explicar.
Als Apòstols i a Maria, aquest Esperit els fa passar de
la por a la valentia, de la feblesa a la força, de la tristesa de la creu i la
mort, a l’alegria de la vida, de la foscor a la llum, de la incomunicació a una
comunicació que fa que tothom els comprengui.
Vent, foc, alè, colom... moltes imatges representen
l’Esperit Sant, precisament perquè no se’l pot representar. És millor no parlar
gaire de l’Esperit, el que cal és deixar-lo parlar a través nostre, sentir-lo
dins nostre més que no fer-ne grans afirmacions teològiques.
L’Esperit és dins nostre, fins i tot quan no el
reconeixem, fins i tot si no creiem en Ell. És l’Esperit el que ens fa actuar
per donar fruits d’amor, d’alegria, de pau, de paciència, de bondat, de fe,
d’humilitat, de domini d’un mateix.
L’Esperit de Déu és un esperit que no té fronteres. En Ell
no hi ha llengua, ni raça, ni classe social, ni sexe, ni religió, ni partit
polític... El seu únic llenguatge és el de l’amor. Aquesta imatge d’homes i
dones de totes les nacionalitats que es comprenen, són la imatge d’una
humanitat que es parla en el llenguatge de l’amor, un llenguatge que tothom
comprèn i que no té fronteres: un somriure, una mà donada, una abraçada
d’acolliment, són paraules que tothom comprèn.
Aquest Esperit de Déu, que tantes vegades està com enfosquit
en les nostres vides, va ser transparent en Jesús. Jesús no va posar cap
obstacle entre l’Esperit de Déu i el seu esperit humà. Per això és el Fill de
Déu, el Déu fet home.
En conseqüència, el camí per aconseguir que l’Esperit de
Déu pugui actuar a través nostre és el camí de Jesús.
És aquest Esperit el que
ens ajuda a travessar tot el que és difícil i negatiu: la malaltia, els
desenganys, les ruptures... L’Esperit ens dóna llum, no per comprendre’n les
causes, les raons, sinó per saber-nos posar en les mans de Déu, saber fer-li
confiança.
L’Esperit de Déu és un Esperit que respecta la nostra
llibertat. Es dins nostre però no fa de nosaltres una mena de robots o
d’autòmats. Ens convida, ens empeny, ens proposa, ens il·lumina, però sempre hem
de ser nosaltres els qui caminem, els qui decidim.
L’Esperit de Déu és sempre a la porta dels nostres cors,
per trucar suaument cada vegada que, en ús de la llibertat, li tanquem les
portes. És allà per donar-nos la mà quan esdevenim esclaus dels ídols del
poder, del diner, de l’egoisme.
L’Esperit de Déu és el que en cada eucaristia transforma
el pa, el vi i els nostres cors perquè esdevinguem vida de Jesús, Cos de Crist.
Que
aquesta eucaristia en la festa de la Pentecosta sigui aquell vent i aquell foc
que ens fan aixecar enmig del nostre món d’avui per anunciar que Déu és a prop,
per testimoniar pel nostre amor que Déu és Amor.