divendres, 13 de març de 2015

Déu estima tant el món, que ha donat el seu Fill únic

4 diumenge Quaresma any B
2Cr 36, 14-16. 19-23  Jn 3, 14-21
Encara que acostumem a pensar que va ser la sortida d’Egipte el fet més important de la història d’Israel, és probable que l’exili a Babilònia fos un moment encara més determinant d'aquesta historia.
De fet és després de l’exili quan els jueus reflexionen més sobre la seva història, és després de l’exili que s’escriuen o es compilen la majoria dels textos bíblics.
La primera lectura ens ha fet un resum de com va anar aquest exili: el rei de Babilònia conquereix Israel, destrueix el Temple i porta a l’exili molts israelites, sobretot els caps religiosos i polítics. En el temps a Babilònia la identitat del poble corre perill i sobretot la religió. Al cap d’uns quants anys, el rei de Pèrsia, que ha guanyat sobre els babilonis, té una manera de fer ben diferent, prefereix que els pobles exiliats tornin al seu país.
Als jueus no els és fàcil de pair que un estranger, un pagà, Cir, sigui qui els salvi de l’exili. La reflexió que faran d'aquest fet els ajudarà a tenir un esperit més obert cap als altres pobles. El Déu que salva, és un Déu universal, que es val de qualsevol persona per salvar, sigui jueu o pagà.
Els anys que segueixen a aquest retorn de l'exili no seran fàcils. Malgrat estar a casa, el perill d'allunyar-se de la fe dels seus pares segueix ben present. Descobriran que l’exili no sempre és geogràfic. Descobriran que l’existència humana és sempre d'alguna manera una existència en exili. Mai no som del tot allà on hauríem de ser. Amb molta facilitat ens allunyem de casa, ens allunyem d'allò que creiem, de les nostres conviccions.
Els babilonis, els romans o els grecs poden allunyar-los de la seva terra o de les seves creences, però el seu veritable enemic es troba molt més a prop.  És un mateix el que s’exilia.
El discurs de Jesús a Nicodem va en aquesta direcció. Hi ha una afirmació fonamental: per més que visquem en un exili que enfosqueix l’amor, Déu estima el món fins a l’extrem, i ens dóna proves d’aquest amor. I la gran prova és el regal del seu Fill. Ni que la nostra vida sigui ben lluny d’Ell, ni que tot el que veiem al nostre voltant sigui ben lluny de l’amor, Déu ens estima.
I serà en la creu, signe màxim d’aquest exili de l’amor, allà on l’odi i la foscor s’han aliat per matar un innocent, és enmig d’aquella foscor on es manifesta més clarament l’amor lluminós de Déu.
Aquest missatge no és antic. És avui tan actual com aleshores. També nosaltres vivim en exili. Exili personal quan ens adonem que la nostra vida no transcorre pels camins que voldríem, exili col·lectiu, social, quan veiem el nostre entorn, amb tots els seus problemes, la pobresa, la violència, el racisme, la injustícia...
Enmig de tots aquests exilis, d'aquests intents constants d’apagar la llum de l’amor, el missatge segueix essent el mateix: aquesta llum, que és Déu mateix, no es podrà apagar mai, Déu ens estima fins al final.
Aquest amor incondicional espera respostes i col·laboració. Homes i dones que miren d'encendre petites llums enmig de les foscors. Petites llums que són els gestos d’amor, des del més petit fins al més heroic. Des d’un got d’aigua fresca donat al qui té set, un somriure al qui està trist, una mà al qui està caigut.
Cada vegada que intentem estimar, cada vegada que amb la nostra actuació fem que el nostre entorn sigui més agradable, estem col·laborant amb aquest Déu que ens ha estimat tant!
La salvació en la que creiem no és una salvació que cau del cel. És una salvació que s'ha fet carn, que s'ha fet humanitat. En primer lloc en Jesús, home com nosaltres, i després d'ell en tots els qui com ell fan de la seva vida una vida per als altres.

Amics, que el nostre camí de Quaresma sigui un camí de retorn dels nostres exilis, un camí on fem néixer llum enmig de la foscor.