dissabte, 7 de febrer de 2015

Jesús li va donar la mà, i la va fer llevar

5 diumenge durant l'any B
Mc 1, 29-39
Entre l’evangeli de diumenge passat i el d’avui, hem pogut seguir una jornada de la vida de Jesús. Els biblistes l’anomenen la jornada de Cafarnaüm.
És un dissabte en el que Jesús havia començat anant a la sinagoga, per escoltar la paraula, però sobretot per posar-la en pràctica, alliberant un home posseït d’un esperit maligne. La paraula de Déu sempre hauria de ser una paraula que allibera. Com Jesús, l’hem de saber convertir en vida. Si les paraules no es converteixen en vida, són paraules mortes.
Quan se’n va de la sinagoga, lloc oficial de la religió jueva, Jesús se’n va a casa de Simó i d’Andreu, lloc de la vida quotidiana. És una vida normal, si no fos perquè està plena dels gestos i paraules de Jesús. Així com l’home posseït d’un esperit maligne, gràcies a l’acció de Jesús podrà tornar a actuar, a ajudar, a treballar, la sogra de Pere, gràcies també a l’acció de Jesús, podrà posar-se al servei dels altres.
Podem imaginar que la sobretaula devia ser llarga, com les nostres dels dies de festa. Temps per compartir, per celebrar, per estar senzillament junts.
La vida de Jesús és ben semblant a la nostra. Això la fa propera, i ens serveix. Podem seguir Jesús perquè s’ha fet un de nosaltres.
Durant tot aquest temps de taula i sobretaula, la gent s’aplega a la porta, sobretot aquells que se senten més desemparats per la malaltia, per la marginació, per la pobresa. Jesús no es queda tancat a casa, a recer, surt a fora, enmig del món, per actuar contra tota classe de mal, per tal que la vida de les persones sigui més digna i més feliç.
Situacions ben semblants a la de tants homes i dones, potser nosaltres mateixos, desesperats per la malaltia, pels trencaments, pels sense-sentit, per les dificultats econòmiques, per l’atur...
Seguir Jesús és intentar, com ell, actuar en favor de tots ells. A vegades només estant al costat seu, a vegades ajudant-los materialment, a vegades donat un cop de mà...
Els temps actuals ens donen moltes ocasions per demostrar que com Jesús no som indiferents  de la sort dels altres, dels que ens són propers i dels que són lluny, dels que sempre han viscut aquí i dels que fa poc que han arribat. Tots compartim una fragilitat, la fragilitat de la nostra vida humana. Però la nostra fragilitat no ens ha d’impedir de fer costat el qui és encara més fràgil que nosaltres.
D’on treia Jesús la força que el feia superar la seva pròpia fragilitat humana? De bon matí, quan encara és fosc, se’n va a un lloc solitari i prega. Una pregària que no l’allunya dels altres sinó que li dóna la força necessària per, quasi sense dormir, anar a altres pobles, sense tancar-se en el confort de Cafarnaüm o de qualsevol altre lloc, i anunciar una bona notícia, la que diu que Déu ens estima com un Pare i que nosaltres ens hem d’estimar com a germans.
Trobem també nosaltres uns espais de silenci i de pregària, de mirar cap endins per poder anar amb més força cap enfora, cap als altres?
Seguir Jesús és doncs fer aquest doble moviment cap endins i cap enfora, cap al Pare i cap als germans.
La jornada de Jesús és model per a les nostres jornades: posar-nos al servei dels altres, fer-nos propers, tenir temps de pregària personal i comunitària que ens doni les forces necessàries per fer fora el mal, anunciar pertot arreu i no només en els llocs que ens són més confortables, la bona notícia de Jesús, un anunci sobretot de fets, de gestos.
Que compartint la taula a la que Jesús mateix ens convida, sapiguem compartir la seva vida per ser els seus col·laboradors avui per lluitar contra el mal.