dimecres, 24 de desembre de 2014

La Llum resplendeix en la foscor

Nadal 2014
Jn 1, 1-18
La festa de Nadal és un moment oportú per intentar penetrar en el misteri d’un Déu que es fa carn, que es fa un més de nosaltres, que planta la seva tenda enmig de les nostres.
És el misteri d’un Déu proper. Hi ha molts homes i dones que són creients. Però nosaltres, cristians, no creiem en Déu simplement,  nosaltres creiem en un Déu que s’ha revelat en un ésser humà. Un ésser humà semblant als altres. Un infant nascut en un pessebre en un poblet ben petit d’un país petit, al si d’una família senzilla.
Hem de mirar aquest infant amb els mateixos ulls que el van mirar els pastors de Betlem. A l’anunci de l’àngel, no es tanquen en idees preconcebudes. Ells que no eren ni sacerdots, ni fariseus, ni mestres de la Llei, s’aixequen per anar adorar el Salvador... i no troben més que un petit infant en un pessebre. La seva fe senzilla els és suficient per descobrir l’extraordinari en un esdeveniment tan ordinari que ha passat als afores de Betlem. Quants homes restaran cecs davant Jesús, davant les seves paraules i els seus gestos. Quants homes rebutjaran aquest Déu que es manifesta en Jesús! Els fariseus, els escribes, els sacerdots, inclús la seva pròpia família, també els seus deixebles a un moment o a un altre seran incapaços de descobrir la bona notícia que es revela en Jesús de Nazaret “Ha vingut a casa seva, i els seus no l’han acollit”. Els pastors en canvi esdevenen els primers apòstols de l’evangeli, expliquen als altres la bona notícia que acaben de descobrir. L’alegria de descobrir que Déu és a prop, que s’ha fet proper.
Davant d’aquest descobriment, quina és la nostra resposta? Nosaltres que a vegades som tan lluny del nostre veí, aquell que viu al mateix replà i que a penes coneixem, o tal vegada d’aquella germana o d'aquell germà de comunitat amb qui comparteixo sostre? Aquell qui viu a la mateixa casa i que potser ens necessita. Quantes distàncies hi ha en tan poc espai!
Quina és la realitat del nostre món més de dos mil anys després del naixement de Jesús? En un temps on ens vantem de dir que les distàncies no existeixen, a l’era de l’internet, de les grans autopistes, de l’AVE, del telèfon mòbil, de les xarxes socials, on tenim tots els mitjans materials per apropar-nos els uns dels altres, el nostre món continua augmentant la distància entre el primer i el tercer món, continuen havent conflictes sagnants que divideixen pobles i civilitzacions: Síria, Afganistan, Iran, Iraq, Paquistan, Palestina, Nigèria o Sudan.
Terrorisme, violència de gènere, racisme, conflictes religiosos, culturals, ètnics, com els que assoten aquests temps tant al pròxim orient com a casa nostra.
No, el nostre món no aprofita tots els avenços que ha fet per construir un sol món més just i més solidari. Perquè els avenços tècnics no són suficients si hi manca el cor de l'home. “Només es veu bé amb el cor, el que és essencial és invisible als ulls” com deia la guineu al petit príncep.
El nostre món no ha descobert aquest Déu invisible als ulls que només es veu amb un cor com el de Maria, Josep o els pastors, un Déu proper que ens és Pare i que fa de tots nosaltres fills i filles i per tant germanes i germans.
 No hem descobert aquest Déu que avui ens visita, discretament, a través d’homes i dones que es creuen en el nostre camí, especialment els més petits, els malalts, els pobres, els qui ho passen malament per qualsevol motiu, i especialment en aquests temps de crisi econòmica.
La matança d’Herodes als infants de Betlem continua als nostres dies. No podem oblidar en un dia com avui el centenar llarg d'infants paquistanesos que fa pocs dies van ser assassinats a l'escola on anaven. Quins cors poden ser capaços de fer-ho? És difícil descobrir Déu en fets com aquest. I tanmateix hem de descobrir-lo. El Déu Pares ens impulsa en primer lloc a conrear els nostres cors i en segon lloc a ajudar als que ens són confiats, fills, néts, alumnes, fillols, germans petits a què conreïn els seus cors perquè siguin cors que estimen, cors pacífics que construeixin un món pacífic.
Déu continua a visitar-nos tant en situacions positives com negatives, a fi que ens  fem propers dels altres, a fi de fer-nos sortir de les nostres closques i caminem vers l’altre per posar-nos al seu servei, per donar-li un cop de mà, per perdonar-lo, per demanar-li perdó, per donar-li gràcies, per acompanyar-lo en la seva soledat, en la seva malaltia o en la seva dificultat econòmica.

Que en aquesta eucaristia, com els pastors, sapiguem descobrir en el gest senzill del pa trencat i del vi compartit la bona notícia del Déu que s’ha fet home i que s’ha lliurat per cadascú de nosaltres.