dissabte, 29 de novembre de 2014

Estigueu atents, vetlleu

1 diumenge d'Advent B
Mc 13, 33-37
L’evangeli d’aquest primer diumenge d’advent ens recorda idees que hem sentit en els evangelis dels darrers diumenges. La paràbola dels talents ens convidava a donar fruits. La paràbola del Judici Final ens deia que aquests fruits havien de ser fruits d’amor, especialment cap a aquells que més necessitat en tenen.
Són dues paràboles, doncs, que reforcen el missatge de l’evangeli d’avui: Cal estar atents, cal vetllar.
L’Advent és el temps de l’esperança. Ja des d’aquest primer diumenge, se’ns diu que l’esperança cristiana és una esperança activa. No és com l’espera del qui s’asseu sense fer res, com qui espera el tren. Es més aviat com l’espera d’uns amics que han de venir a sopar, i que ens fa aixecar i moure’ns per tal de preparar bé l’esdeveniment.
Aquesta experiència del nostre viure quotidià ens ajuda a comprendre què ha de ser i què no ha de ser el temps d’advent que avui iniciem.
 Esperem Jesús, l’Amic que ve a casa, i cal que ho tinguem tot a punt. Cal sobretot endreçar. Endreçar la nostra vida. Cal treure les teranyines de la casa i les lleganyes dels ulls. Tenir-ho tot a punt perquè quan l’amic vingui trobi lloc en el nostre cor. El cor que li cal és un cor ample, un cor obert, un cor que sap estimar i que es deixa estimar. Un cor com el seu. Un cor generós, un cor que sap perdonar, un cor solidari, un cor net, un cor just. Un cor compassiu, un cor que posa pau.
Tenim davant nostre quatre setmanes. És bo que fem tots els preparatius materials perquè les festes que s’apropen siguin boniques. És bo que decorem la casa de la mateixa manera que l’ajuntament decora la ciutat. És bo que truquem a la família i que organitzem els àpats d’aquests dies de festa. És bo que traguem el pessebre de l’armari i el posem a l’entrada o al menjador.
Però és encara més bo que aprofitem aquest temps per reconciliar-nos amb aquell de qui ens havíem distanciat, és encara més bo si convidem o visitem aquell que sabem que viu sol o que està malalt, és encara més bo si enmig de les despeses pensem a fer un donatiu a alguna organització que s’ocupa dels més pobres. D’ocasions no en manquen, com ara el recapte d’aliments o d’aquí uns dies la Marató de TV3.
En aquests temps de forta crisi, on l’esperança en el futur disminueix, on tot sembla insegur, no podem celebrar el Nadal indiferents, com si res no passés.
El Nadal d’enguany serà difícil, complicat i potser trist per a moltes famílies. Si nosaltres ho podem celebrar amb certa normalitat, intentem no fer-ho amb grans despeses. Si podem fer aquestes despeses, destinem una part per a totes les iniciatives que es fan i que es faran per pal·liar les dificultats de les famílies més desafavorides.
Fent-ho així, la nostra espera donarà fruit. Jesús no naixerà només en el pessebre. Naixerà i creixerà en el nostre interior. Les llums no només faran bonic, col·laborarem perquè el nostre entorn sigui més lluminós.
 Diumenge passat l’evangeli ens deia que serem jutjats per tot allò que haurem fet pels més petits. Serà la nostra compassió i la nostra solidaritat el que haurem de presentar en aquest judici. Era una manera de dir-nos que quan Jesús ens convida a vetllar, ens convida en primer lloc a vetllar sobre els nostres germans, especialment els més indefensos. 
 Celebrem l’eucaristia, convidats al voltant de la taula, una taula que és signe de la taula on tothom hi té un lloc, on tots som germanes i germans.