Pr 31, 10-13.19-20.30-31 Mt 25, 14-30
La paràbola dels talents que acabem d’escoltar té un primer missatge: la
nostra vida ha de donar fruit. En el nostre seguiment de Jesús no ens podem
quedar a mig camí. No n’hi ha prou amb escoltar-lo (rebre els milions), cal
posar en pràctica la paraula escoltada, cal donar fruit com l’esposa de la primera
lectura. Una lectura que cal situar en el context del temps en què va ser
escrita, i reconèixer-li almenys la part positiva, la de lloar el treball
callat i eficaç de la dona. Avui, que sembla que siguem molt avançats en el
camí de la igualtat de l’home i la dona, no sé si som prou reconeixents i agraïm
prou aquest treball, sovint silenciós i discret, de la dona en tants àmbits;
dins la família, i també dins la comunitat cristiana.
La lloança a la bona esposa és pels bons fruits que dóna la seva vida
quotidiana. S’ocupa del treball diari i té temps d’ocupar-se també dels pobres.
Donar fruit, és posar en pràctica la paraula que rebem. Sovint, la
dificultat de posar en pràctica la paraula de Jesús no ve del fet que no
sapiguem el que Jesús vol de nosaltres. Ve sobretot del fet que és una paraula
exigent que moltes vegades intentem acomodar a la nostra mediocritat.
Fa uns diumenges Jesús resumia el seu ensenyament: els manaments
fonamentals són dos: estimar Déu i a estimar els altres. Posar en pràctica el manament d’estimar, donar
fruit, no és fàcil. Perquè estimar a la manera de Jesús vol dir estimar l’altre,
sigui qui sigui, només pel fet que em necessita, com ho va fer el bon samarità.
Estimar a la manera de Jesús vol dir saber perdonar, vol dir estimar fins i tot
els enemics, parar l’altra galta, posar-se al servei dels altres en comptes de
buscar ser servits...
Posar en pràctica aquesta manera d’estimar és el que Jesús espera de
nosaltres, de la mateixa manera que el senyor de la paràbola esperava dels seus
administradors un rendiment dels seus béns.
Un segon missatge de la paràbola ve del fet que un administrador rebi cinc,
l’altre tres i l’altre un. És un reconeixement de la nostra diferència. No tots
rebem el mateix, per la raó que sigui, no tots podem donar un fruit igual.
Reconèixer aquesta diferència no és massa habitual en la nostra manera de
fer. Ara penso especialment en els pares o en els educadors. No ens és fàcil
veure cada fill o cada alumne per ell mateix, sense fer comparacions amb altres
alumnes o amb altres fills. Déu, que ens mira i ens exigeix a cada un d’una
manera diferent, ens convida a actuar així respecte els altres.
La comparació que hem de fer no és entre el que jo faig i el que fa el
meu germà, el meu company, el meu veí. La bona comparació és entre el que he
fet i el que hauria pogut fer. Entre els fruits que he donat i els que hauria
pogut donar. Entre l’amor que he posat en pràctica i el que hauria pogut posar.
Comparar així és més exigent que quan ens comparem amb els altres. Quan ens
comparem amb els altres tendim a fer-ho amb els qui fan menys que nosaltres i
així quedem satisfets.
Quan ens comparem amb nosaltres mateixos, sempre veiem que hauríem pogut
fer més.
Aquests reptes que tenim davant nostre, com a administradors dels talents
que hem rebut, els hem de viure amb confiança i no amb por com l’administrador
que ha rebut un milió. És només amb aquesta confiança en un Déu que és Pare,
que ens estima i que ens perdona, que serem capaços de fer passes endavant i de
donar els fruits que Ell espera.
Amb
aquesta confiança celebrem l’eucaristia, el banquet on som els convidats d’un
Déu que ens estima com a fills únics.