divendres, 31 d’octubre de 2014

Si haguessis estat aquí, no s’hauria mort el meu germà

Fidels Difunts 2014
Jn 11, 17-25
Sant Francesc d’Assís parlava de la mort com « la nostra germana mort ». És cert, ni que a vegades ens costi d’acceptar-ho, la mort és la nostra germana, ens acompanya sempre !
 La mort tranquil·la d’un avi o una àvia després d’una llarga vida, la mort que segueix a una llarga i penosa malaltia, la mort d’un home o una dona joves que deixen darrera seu infants orfes, la mort d’un jove en un accident, a causa de les drogues o d’una malaltia, la mort de l’espòs o l’esposa quan encara hi havia molts projectes en comú per fer, la mort de centenars o milers de persones en una catàstrofe natural, els morts al Tercer Món per falta d’alimentació, o per malalties com el paludisme, el tifus o el còlera i actualment l’ebola. Les morts tan actuals de tantes violències, guerres, règims intolerants que maten als qui no tenen les mateixes creences o idees.
Sí, la mort és la nostra germana, però hi ha molts moments en què no la comprenem.
 Quantes vegades voldríem, com Marta, dir “Senyor, si haguessis estat aquí…” Quantes vegades cridem: “Senyor, on ets quan et necessito?”
I malgrat això, amb la nostra petita fe, com la de Marta, ens reunim avui aquí, a l’església per celebrar, per recordar els nostres morts ! Fer memòria d’aquells que ens eren tan propers, que estimàvem tant, aquells que trobem tant a faltar! Però fer memòria també d’aquells morts que ningú no recordarà.
Jesús era al costat de Marta per encendre una petita llum en el seu cor. Jesús és avui al nostre costat per encendre en els nostres cors una petita llum i per dir-nos: “Jo sóc la resurrecció i la vida. Els qui creuen en mi, encara que morin viuran”.  
Germanes, germans, som aquí perquè fem confiança, perquè creiem que, malgrat tot, som fills d’un Pare que ens estima i que ens espera amb els braços oberts.
Sí, recordem els nostres morts, i recordant-los preguem per nosaltres, perquè en el nostre camí hi hagi la llum suficient per anar endavant. La llum que el dia de Pasqua signifiquem en el ciri pasqual i que ens recorda que l’amor ha vençut la mort. Que ens recorda que el nostre camí pot ser un camí de llum si l’amor hi és present. És estimant que passem de la mort a la vida.
 La nostra germana mort ens acompanya sempre, però no per desanimar-nos ni per submergir-nos en la foscor. La nostra germana mort ens acompanya per recordar-nos la nostra fragilitat, recordar-nos que hem de saber aprofitar el temps que Déu ens ofereix per estimar els nostres germans, sobretot els que més ho necessiten.  Recordar-nos que un sol dia pot ser etern si estimem.
És l’amor el que quedarà de nosaltres. El nostre cos quedarà sota terra o cremat. El nostre amor ressuscitarà. És amb ell que ens presentarem davant Déu en la trobada definitiva.
Celebrem l’eucaristia, memòria de la vida, mort, però sobretot de la resurrecció de Jesucrist. És aquesta resurrecció la penyora de la nostra pròpia resurrecció.
L’eucaristia ens dóna forces per caminar seguint les passes de Jesús, caminar estimant. Que aquest amor sigui sempre més gran que la mort.