Mt 22, 15-21
La
pregunta que els fariseus i els partidaris d’Herodes posen a Jesús és molt
compromesa. Anar contra l’impost l’enfrontarà als romans. Anar a favor,
l’enfrontarà als Jueus.
La
resposta de Jesús se situa a un nivell diferent de la pregunta. De fet Jesús no
diu si s’ha de pagar o no.
Jesús
se situa al nivell de les grans preguntes: Quin és el lloc que ocupa Déu en la
nostra vida.
Per això, abans que res, els demana que li ensenyin la moneda, i la
imatge que hi ha en aquesta moneda. La moneda que presenten a Jesús té la
imatge del Cèsar. La conclusió de Jesús és: si la imatge és del Cèsar,
retorneu-li al Cèsar.
Però la resposta no s’acaba aquí, Jesús continua i diu: “retorneu a Déu,
allò que és de Déu” Què és el que hem de retornar a Déu? Segons el llibre del
Gènesi, en el text de la creació se’ns diu que la imatge de Déu és l’home. El
que hem de retornar a Déu és l’ésser humà, imatge de Déu. En conseqüència no
podem fer amb l’ésser humà com fem amb el diner, fer-ne mercadeig, tractar-lo
com un objecte, oblidar la seva dignitat.
La resposta de Jesús no significa que no puguem utilitzar el diner,
sempre que aquest diner no esdevingui un déu per a nosaltres, i sempre que el
diner no serveixi per fer mal a l’home, imatge de Déu. Quan fem una d’aquestes
dues coses, situem el diner a un nivell que no li pertoca.
La resposta de Jesús també ens dóna pistes sobre la relació de l’home i
de retruc del cristià, amb la política.
Primera pista: Déu i Cèsar no són al mateix nivell. Per Jesús això és
evident. Déu i Cèsar no són comparables, política i fe tampoc. Déu ho engloba
tot, dóna sentit a tot, se situa al nivell del que és essencial i invisible als
ulls. I això que és invisible als ulls, pot il·luminar allò que és visible: la
política, el treball, l’economia, la ciència... Aquests i tots els altres
àmbits de l’existència estan a un nivell diferent i que té una autonomia
pròpia. Una autonomia que significa que Déu no s’hi barreja, com si fos un
polític, un economista o un científic.
Aquesta
barreja dissortadament ha existit i existeix i ha generat conflictes importants
quan hem utilitzat Déu per fonamentar les ideologies polítiques, la ciència,
l’economia. D’aquí han nascut les Creuades, la Inquisició, el déu del
terrorisme, el déu de repúbliques basades en una religió, però també el déu de
governants cristians no gaire llunyans. El déu de tots els radicalismes i
intoleràncies.
Aquesta autonomia no ha d’allunyar el cristià
de les coses d’aquest món. El cristià s’ha de comprometre amb els creients d’altres
religions i amb els no creients en tots els àmbits: en el treball, en la
política, en la ciència, en l’economia. Però sense utilitzar la fe com una
bandera o com un cartell. La fe és en el fons del cor per tal d’il·luminar
aquests compromisos. Donem a Déu el lloc que li correspon.
En la situació actual de
crisi, no oblidem qui és la imatge de Déu. Cada home, cada dona que es creua en
el nostre camí és imatge de Déu, especialment l’home o dona pobre, exclòs,
violentat, aquell que és a terra a la
cuneta. Aquest home, aquesta dona l’hem de retornar a Déu, al Déu que és Amor i
que ens recorda que aquell que és la seva imatge és fill seu i germà nostre. Un
germà que no podem deixar caigut i abandonat en el camí.