divendres, 17 d’octubre del 2014

Retorneu al Cèsar això que és del Cèsar, i a Déu, allò que és de Déu

29 diumenge durant l'any A
Mt 22, 15-21
La pregunta que els fariseus i els partidaris d’Herodes posen a Jesús és molt compromesa. Anar contra l’impost l’enfrontarà als romans. Anar a favor, l’enfrontarà als Jueus.
La resposta de Jesús se situa a un nivell diferent de la pregunta. De fet Jesús no diu si s’ha de pagar o no.
Jesús se situa al nivell de les grans preguntes: Quin és el lloc que ocupa Déu en la nostra vida.
Per això, abans que res, els demana que li ensenyin la moneda, i la imatge que hi ha en aquesta moneda. La moneda que presenten a Jesús té la imatge del Cèsar. La conclusió de Jesús és: si la imatge és del Cèsar, retorneu-li al Cèsar.
Però la resposta no s’acaba aquí, Jesús continua i diu: “retorneu a Déu, allò que és de Déu” Què és el que hem de retornar a Déu? Segons el llibre del Gènesi, en el text de la creació se’ns diu que la imatge de Déu és l’home. El que hem de retornar a Déu és l’ésser humà, imatge de Déu. En conseqüència no podem fer amb l’ésser humà com fem amb el diner, fer-ne mercadeig, tractar-lo com un objecte, oblidar la seva dignitat.
La resposta de Jesús no significa que no puguem utilitzar el diner, sempre que aquest diner no esdevingui un déu per a nosaltres, i sempre que el diner no serveixi per fer mal a l’home, imatge de Déu. Quan fem una d’aquestes dues coses, situem el diner a un nivell que no li pertoca.
La resposta de Jesús també ens dóna pistes sobre la relació de l’home i de retruc del cristià, amb la política.
Primera pista: Déu i Cèsar no són al mateix nivell. Per Jesús això és evident. Déu i Cèsar no són comparables, política i fe tampoc. Déu ho engloba tot, dóna sentit a tot, se situa al nivell del que és essencial i invisible als ulls. I això que és invisible als ulls, pot il·luminar allò que és visible: la política, el treball, l’economia, la ciència... Aquests i tots els altres àmbits de l’existència estan a un nivell diferent i que té una autonomia pròpia. Una autonomia que significa que Déu no s’hi barreja, com si fos un polític, un economista o un científic.
Aquesta barreja dissortadament ha existit i existeix i ha generat conflictes importants quan hem utilitzat Déu per fonamentar les ideologies polítiques, la ciència, l’economia. D’aquí han nascut les Creuades, la Inquisició, el déu del terrorisme, el déu de repúbliques basades en una religió, però també el déu de governants cristians no gaire llunyans. El déu de tots els radicalismes i intoleràncies.
 Aquesta autonomia no ha d’allunyar el cristià de les coses d’aquest món. El cristià s’ha de comprometre amb els creients d’altres religions i amb els no creients en tots els àmbits: en el treball, en la política, en la ciència, en l’economia. Però sense utilitzar la fe com una bandera o com un cartell. La fe és en el fons del cor per tal d’il·luminar aquests compromisos. Donem a Déu el lloc que li correspon.
En la situació actual de crisi, no oblidem qui és la imatge de Déu. Cada home, cada dona que es creua en el nostre camí és imatge de Déu, especialment l’home o dona pobre, exclòs, violentat, aquell que és a terra  a la cuneta. Aquest home, aquesta dona l’hem de retornar a Déu, al Déu que és Amor i que ens recorda que aquell que és la seva imatge és fill seu i germà nostre. Un germà que no podem deixar caigut i abandonat en el camí.