dimarts, 9 de setembre de 2014

Déu estima tant el món, que ha donat el seu Fill

L'exaltació de la Santa Creu any A
Jn 3, 13-17
Es possible exaltar la creu, aquest instrument de tortura i execució que els romans utilitzaven fa dos mil anys, i que reservaven tan sols per als qui no eren romans, especialment aquells que es rebel·laven contra la seva autoritat?
Es pot exaltar aquest instrument de suplici en el que van morir amb grans sofriments milers de persones?
Semblaria alguna cosa macabre, com si exaltéssim la guillotina, la cadira elèctrica o el “garrote vil”
Es ben evident que no és la creu en ella mateixa el que exaltem, el que exaltem en la festa d’avui és la persona que va morir en ella, Jesús. En la creu condensem la seva vida i tot el que ella significa.
En la creu hi llegim les contradiccions i el desconcert amb el que tantes vegades vivim les nostres existències. En la creu hi trobem aquesta barreja de llum i obscuritat, de dubtes i certeses, de por i valentia, d’egoisme i d’amor, de salut i malaltia, de vida i de mort.  
Però en la creu, hi veiem sobretot l’esperança, el convenciment que enmig de totes aquestes contradiccions la darrera paraula sempre és la llum, l’amor, la vida.
No és una esperança cega, infantil, innocent. La nostra esperança neix de la confiança que posem en aquell que va ser clavat en la creu, Jesús.
Ell, que va travessar totes les contradiccions de l’existència. Ell que va fer confiança en un Déu que li era Pare.
Un Déu que no va intervenir fent-lo baixar de la creu, un Déu que semblava que l’havia abandonat, perquè respectava la llibertat de l’home, fins i tot quan matava el seu propi fill.   
Ressuscitant-lo, deia la seva darrera paraula. La manera de viure de Jesús és la manera de viure a la que l’home, tot home, tota dona, estan cridats a viure.
Es la vida de les Benaurances, és la vida que no mor. La vida dels pobres , dels qui posen pau, dels humils, dels nets de cor, dels perseguits... Aquesta és la vida que val, la vida viva.
Jesús ens ho va ensenyar, no només amb paraules sinó sobretot amb el seu exemple.
I és en la creu on es resumeix aquesta vida de servei, d’acolliment, de perdó, de paciència, de tendresa, de sinceritat, de fidelitat...
Celebrant avui la festa de l’exaltació de la creu no fixem els nostres ulls en el que té de negatiu, mirem més enllà, més amunt. No és una festa masoquista, és una festa de vida i de llibertat.
Creient que el qui és amb Déu Pare va passar per la dificultat, pel sofriment, per la creu, ens ajuda a interpretar les nostres creus i també les creus dels altres, les nostres dificultats, els nostres sofriments... però no per a complaure’ns en ells, sinó per saber trobar en qualsevol situació, bona o dolenta, quin és el camí que ens ajuda a anar més enllà, que no és altre que el camí de l’amor.
Un camí que ens porta a alleujar els sofriments dels altres, a ajudar a portar les creus dels altres en comptes de fer-les més pesades. L’exemple de Jesús ens diu que ajudant els altres, posant-nos al seu servei, perdonant-los, acollint-los, les nostres creus, dificultats i sofriments es fan més petits.
Germanes, germans, que aquesta eucaristia que és memòria de la mort en creu de Jesús, sigui també penyora de la seva resurrecció. Que el pa i el vi ens transformin per tal que les nostres vides creixin en llum, en confiança, en amor.