dimarts, 5 d’agost de 2014

No tingueu por, que sóc jo

1Re 19, 9a. 11-13a  Mt 14, 22-33
19 diumenge durant l'any A
Diumenge passat vam escoltar a l’evangeli com Jesús alimentava la multitud que l’escoltava. Els convidava a compartir el poc o molt que tenien amb els que no tenen res. Però va ser també una invitació a fer-li confiança. Jesús és capaç d’arribar allà on nosaltres no som capaços d’arribar. Jesús és al nostre costat en moments de dificultat com en aquell d’una multitud que no té res per a menjar.
Després de la multiplicació Jesús es retira. Diu els deixebles a anar, sols, cap a l’altra banda del llac. Ell necessita un temps d’aïllament i de pregària.  
Hem escoltat què passa després. Els deixebles estan sols i hi ha un vent contrari. I tenen por. Aquella confiança a la que Jesús els havia convidat és aviat oblidada. Es troben sols i desemparats en el moment en que el vent és contrari. Jesús apareix i els ha de dir clarament que els cal confiar en Ell, que no han de tenir por. Pere és el que més arrisca, però tot i així perd peu, té por i li manca confiança. S’adreça a Jesús perquè l’ajudi : « Senyor, salveu-me ».
El relat evangèlic, més enllà dels fets ve a ser com una paràbola per a la nostra vida, per a la nostra relació envers Déu i envers Jesús.
Som capaços de descobrir la presència de Déu en les nostres vides ? Vet aquí el gran repte de tot cristià i de tot home : descobrir la presència de Déu en les nostres vides ! Saber llegir les paraules que Déu ens envia, saber escoltar la seva veu.
Ho hem vist en la primera lectura. Elies espera que Déu passi. Ni en la tempesta, ni en el terratrèmol, ni en el foc, Déu no passa. Passa en una brisa lleugera. Allà on potser no l’esperàvem, Déu es fa present.
Quantes vegades deixem passar Déu! Quantes vegades som incapaços de llegir els signes dels temps a través dels quals Déu ens parla ! Si esperem grans signes, esdeveniments espectaculars, grans miracles, potser Déu passarà al costat de la nostra vida.
Què necessitem per descobrir aquesta presència ? D’entrada escoltar. I per escoltar ens cal una mica de silenci. Hi ha massa soroll al voltant nostre. Com Jesús que necessita aquest temps per escoltar la veu del Pare.
Per escoltar ens cal també conèixer la paraula de l’evangeli.  
Però ens cal també estar atents a tot el que ens envolta, sobretot a les persones que ens envolten. I encara, i d’una manera especial, atents a aquells que viuen en situacions de dificultat : pobresa, malaltia, solitud, esclavatge de qualsevol mena, problemes de familia, depressió, etc.
La paraula de l’evangeli ens donarà pistes per saber respondre a les crides que totes aquestes persones i esdeveniments ens adrecen. Si estem tancats tranquil·lament a casa, com dins d’una bombolla, la bombolla de la indiferència, difícilment escoltarem aquest Déu que es fa carn en la humanitat que sofreix.
 Germanes i germans, demanem a Déu que ens doni aquella capacitat d’escoltar que Jesús tenia, aquella compassió i solidaritat davant el sofriment, aquella confiança que va tenir quan el vent contrari li va arribar, en els moments de passió i de creu, en aquells moments on ell mateix va dir « Déu meu, Déu meu, perquè m’has abandonat ? », però on també va dir : « Pare, en les teves mans confio el meu alè».
 Seguim les seves petjades, i com ell obrim bé els ulls i les orelles a tots aquells que ens criden. No siguem sords ! No siguem cecs!

Que l’Eucaristia que celebrem obri el nostre cor i el nostre esperit a l’Esperit de Déu que ens crida a ser germans de tots, fills d’un mateix Pare.