19 diumenge durant l'any A
Diumenge
passat vam escoltar a l’evangeli com Jesús alimentava la multitud que
l’escoltava. Els convidava a compartir el poc o molt que tenien amb els que no
tenen res. Però va ser també una invitació a fer-li confiança. Jesús és capaç
d’arribar allà on nosaltres no som capaços d’arribar. Jesús és al nostre costat
en moments de dificultat com en aquell d’una multitud que no té res per a menjar.
Després
de la multiplicació Jesús es retira. Diu els deixebles a anar, sols, cap a
l’altra banda del llac. Ell necessita un temps d’aïllament i de pregària.
Hem escoltat
què passa després. Els deixebles estan sols i hi ha un vent contrari. I tenen
por. Aquella confiança a la que Jesús els havia convidat és aviat oblidada. Es
troben sols i desemparats en el moment en que el vent és contrari. Jesús
apareix i els ha de dir clarament que els cal confiar en Ell, que no han de
tenir por. Pere és el que més arrisca, però tot i així perd peu, té por i li
manca confiança. S’adreça a Jesús perquè l’ajudi : « Senyor, salveu-me ».
El
relat evangèlic, més enllà dels fets ve a ser com una paràbola per a la nostra vida,
per a la nostra relació envers Déu i envers Jesús.
Som
capaços de descobrir la presència de Déu en les nostres vides ? Vet aquí
el gran repte de tot cristià i de tot home : descobrir la presència de Déu
en les nostres vides ! Saber llegir les paraules que Déu ens envia, saber
escoltar la seva veu.
Ho
hem vist en la primera lectura. Elies espera que Déu passi. Ni en la tempesta,
ni en el terratrèmol, ni en el foc, Déu no passa. Passa en una brisa lleugera.
Allà on potser no l’esperàvem, Déu es fa present.
Quantes
vegades deixem passar Déu! Quantes vegades som incapaços de llegir els signes
dels temps a través dels quals Déu ens parla ! Si esperem grans signes,
esdeveniments espectaculars, grans miracles, potser Déu passarà al costat de la
nostra vida.
Què
necessitem per descobrir aquesta presència ? D’entrada escoltar. I per
escoltar ens cal una mica de silenci. Hi ha massa soroll al voltant nostre. Com
Jesús que necessita aquest temps per escoltar la veu del Pare.
Per
escoltar ens cal també conèixer la paraula de l’evangeli.
Però
ens cal també estar atents a tot el que ens envolta, sobretot a les persones
que ens envolten. I encara, i d’una manera especial, atents a aquells que viuen
en situacions de dificultat : pobresa, malaltia, solitud, esclavatge de
qualsevol mena, problemes de familia, depressió, etc.
La
paraula de l’evangeli ens donarà pistes per saber respondre a les crides que
totes aquestes persones i esdeveniments ens adrecen. Si estem tancats tranquil·lament
a casa, com dins d’una bombolla, la bombolla de la indiferència, difícilment
escoltarem aquest Déu que es fa carn en la humanitat que sofreix.
Germanes i germans, demanem a Déu que ens doni
aquella capacitat d’escoltar que Jesús tenia, aquella compassió i solidaritat
davant el sofriment, aquella confiança que va tenir quan el vent contrari li va
arribar, en els moments de passió i de creu, en aquells moments on ell mateix
va dir « Déu meu, Déu meu, perquè
m’has abandonat ? », però on també va dir : « Pare, en les teves mans confio el meu
alè».
Seguim les seves petjades, i com ell obrim bé
els ulls i les orelles a tots aquells que ens criden. No siguem sords ! No
siguem cecs!
Que
l’Eucaristia que celebrem obri el nostre cor i el nostre esperit a l’Esperit de
Déu que ens crida a ser germans de tots, fills d’un mateix Pare.