dimecres, 9 de juliol de 2014

Una part caigué a la terra bona i donà fruit

Is 55, 10-11  Rm 8, 18-23  Mt 13, 1-23
15 diumenge durant l'any A
El Déu de Jesús és un Déu Paraula: “La Paraula es va fer home i va plantar la seva tenda entre nosaltres” ens diu sant Joan al començament del seu evangeli.
Déu és un Déu que parla, però no ens hem d’imaginar una paraula que ens ve com si tinguéssim una línia directa amb Ell.
Déu parla amb paraules humanes. La paraula bíblica, que diem que és paraula de Déu, és al mateix temps paraula humana. I dir això no és devaluar la paraula de Déu. Més aviat és donar més valor a la paraula humana. Es reconèixer que l’Esperit de Déu pot unir-se al nostre esperit humà i parlar a través nostre.
La paràbola del sembrador que avui hem escoltat ens convida a veure el món i l’existència en aquesta perspectiva d’un Déu que parla.
El primer missatge de la paràbola és un missatge d’esperança. Es dir-nos que, malgrat totes les dificultats i entrebancs que aquesta paraula de Déu té per arribar a l’home, finalment donarà fruit. Un missatge d’esperança que també es fa palès en la primera lectura, i casualment, també en la carta de sant Pau. Les tres lectures són un missatge d’esperança. No una esperança ingènua. Una esperança enmig dels entrebancs i de les dificultats.
Aquest missatge esperançat hauria d’ajudar-nos a mirar el món d’una manera diferent. A saber-hi llegir tants signes positius que hi ha amagats, que es fan en la discreció, però que hi són.
A no ser profetes de desgràcies ni a pensar que el món és un desastre i que tot va malament. Hi ha sempre paraules que cauen a la bona terra i que donen fruit. Ni que moltes es perdin en el camí, en el terreny rocós o enmig dels cards, n’hi ha que donen fruit, paraules sovint no massa sorolloses, de solidaritat, de pau, de servei, de justícia, de respecte del planeta, de perdó...
El fet que en la paràbola se’ns parli de diferents situacions en què pot ser acollida la paraula (el camí, el terreny rocós, els cards i la terra bona),  no hauria de fer-nos maniqueus, pensant que o bé sabem acollir sempre la paraula o bé no l’acollim mai. Que o som bons o som dolents. La realitat és molt més complexa. Tots som una barreja de camí, terreny rocós, cards i terra bona. I el que cal és que augmentem cada vegada més el ser terra bona i disminuïm els impediments que posem perquè la paraula doni fruit en nosaltres.
En la paraula no ens hem de veure representats només com la terra on cau la llavor. També podem ser el sembrador que surt a sembrar. Perquè Déu es val de la nostra paraula per parlar. Déu es val de les nostres mans per actuar. Déu es val dels nostres gestos per estimar.
 Sembrar paraules d’amor, un amor a la manera del de Jesús, sense mirar massa la identitat d’aquell que estimem, com el bon samarità; un amor sense fronteres que s’obre a qualsevol home o dona que ens necessita.
Sembrar sense preocupar-nos excessivament en si aquest amor dóna fruits immediats, com el pare o la mare que estima el fill fins i tot quan el fill no respon bé a aquest amor, com l’educador que a vegades li sembla que la seva acció no dóna fruit en els seus alumnes.
Sembrar amb l’esperança que un dia o un altre la llavor donarà fruit.
L’eucaristia és un temps en què acollim la paraula que Déu, sembrador, sembra en les nostres vides. Però al mateix temps l’eucaristia ens envia a sembrar en les nostres famílies, a les nostres comunitats, entre els nostres veïns, a les escoles i als llocs de treball.