divendres, 18 d’abril del 2014

No tingueu por

Mt 28, 1-10
Vetlla Pasqual any A

No seria bo contemplar el relat de la resurrecció que acabem d’escoltar, com una història extraordinària al final de la vida de Jesús. Com si fos un gran miracle. I pensar que el resultat d’aquest miracle, com en el cas de la resurrecció de Llàtzer, seria el retorn de Jesús a la vida terrenal.  Cal escoltar aquests relats a un altre nivell.
Per això, la celebració que fem avui de la resurrecció de Jesús, l’expressem amb signes que ens ajudin a pujar a aquest altre nivell. El primer signe de tots, el de la llum, per tal de comprendre que la resurrecció el que fa és donar llum a la vida i la mort de Jesús. L’experiència de Pasqua obre els ulls tancats dels deixebles, els permet comprendre els fets més obscurs de la seva vida, l’escàndol de la creu, i els fa veure que aquell en qui havien confiat és digne de confiança. Ha valgut la pena seguir-lo, i ara, amb una nova força, cal seguir-lo sense por.
Més encara: per la resurrecció, la vida de Jesús deixa d’estar limitada per l’espai i el temps. Ja no  afecta només a aquells milers d’homes i dones que el van veure i el van escoltar en un petit racó de món, la Palestina, en un petit moment de la història.
La història de Jesús, per la resurrecció, afecta tots els temps de la història, tots els éssers humans, totes les nacions.
Les altres històries humanes estan limitades en el temps i en l’espai. Nosaltres proclamem i creiem que la història de Jesús escapa a aquests límits i il·lumina tots els temps i tots els llocs.
Cadascú de nosaltres estem tocats per aquesta història. Cadascuna de les nostres històries personals i socials són travessades per la vida, mort i resurrecció de Jesús. 
La resurrecció ja no és una història del passat, és en el nostre present, avui i aquí, i ens impulsa cap a un demà millor.
I de la mateixa manera que va il·luminar els moments més foscos de la vida de Jesús, la resurrecció ha d’il·luminar les nostres pròpies foscors.
Il·lumina els nostres desànims, la nostra manca de sentit, els nostres dubtes, les nostres malalties, les nostres soledats... per dir-nos que no són la darrera paraula.
Il·lumina també les foscors de la humanitat,  la violència a Síria, el terrorisme a Afganistan, la pobresa que colpeix el nostre món, la injustícia que hi ha arreu però també en la nostra societat d’aquí, el racisme, l’atur que fa passar per dificultats importants a moltes famílies... també per dir-nos que tot això no és la darrera paraula.
Que més enllà d’aquestes foscors hi ha ja aquí moltes històries de generositat, d’ajuda, de compromís, de servei, tal com vèiem ahir escoltant la passió.
I avui també, enmig de la foscor hi trobem sempre persones generoses, acollidores, amb esperit de servei o d’ajuda que encenen petites llums d’esperança.
 La llum del ciri pasqual, que simbolitza la llum del ressuscitat, no ens parla de la llum de la intel·ligència, del coneixement, de la ciència, de la filosofia ni de la teologia...
El que Jesús ens va fer comprendre amb la seva vida, mort i resurrecció és que aquesta llum és l’amor. És estimant que vivim dins la llum. No hi ha d’altres camins misteriosos o secrets. Sant Joan ho diu en una de les seves cartes: “Qui estima el seu germà està en la llum” “El qui odia el seu germà està en la foscor”.
L’eucaristia expressa més que cap altre sagrament el misteri pasqual.  El pa i el vi esdevenen cos i sang del Crist, no en el passat, en aquell dijous sant, sinó aquí, avui. Són aliment que se’ns dóna avui perquè estimem amb més força, a la manera de Jesús.
L’eucaristia ens envia a ser testimonis de l’amor que en Jesús se’ns ha fet més evident que mai. L’àngel del Senyor ens diu, com a les dones, que deixem els llocs de rutina, de comoditat egoista, de fe apagada i que anem sense por a Galilea, allà on va néixer la vocació dels deixebles, allà on va néixer la nostra vocació, allà on hi ha la frescor i l’alegria de l’evangeli. Anar a Galilea pot significar anar a les perifèries de la humanitat, als llocs de pobresa, desànim, tristesa, solitud, on hi ha homes i dones que esperen de nosaltres ajuda, acolliment, companyia, alegria.

Siguem gosats, valents, no tinguem por. Com els primers cristians obrim portes i finestres, proclamem pertot arreu, sobretot amb els nostres fets, que el Crist ha ressuscitat, que l’amor ha vençut la mort!