dissabte, 4 de gener del 2014

La seva alegria en veure l’estrella va ser immensa

Mt 2, 1-12
Epifania 2014
Darrera aquesta bonica història dels Mags hi ha molts missatges i significats. No és tan sols una història per divertir els infants; és un veritable tractat sobre el misteri de Nadal.
Uns Mags vinguts d’Orient; no són jueus, són pagans. Però pagans que busquen. Busquen els secrets de la creació, busquen el sentit de la història. Aquesta vocació de cercador està íntimament unida a l’ésser humà. Podríem inclús dir que és la diferència entre l’home i la resta de la creació: l’home busca, es posa preguntes, d’on vinc, qui sóc, on vaig?
Cada creença, cada religió, cada filosofia intenta donar resposta a aquestes preguntes fonamentals.
Però hem de reconèixer que en el món d’avui sovint s’intenten amagar aquestes preguntes. No és important que l’home reflexioni, cal viure el present, cal consumir, cal divertir-se... S’amaga tot allò que ens crea interrogants: la malaltia, la mort...
 El relat dels Mags ens convida a esdevenir buscadors, a preguntar-nos, a reflexionar... Com Maria que meditava en el seu cor els esdeveniments que li succeïen, com els Mags que escruten els signes del cel, cal que nosaltres meditem, busquem, escrutem.
 Un estel indica el camí que condueix a l’infant de Betlem. Déu posa davant nostre signes que ens condueixen allà on el Crist es fa present. No és en els llocs previstos: Jerusalem; sinó en els llocs imprevistos: un petit poble desconegut. El Crist és present allà on no l’esperàvem. Cal saber interpretar els signes dels temps, cal desplaçar-se allà on l’home és petit, pobre, malalt, exclòs. Cal saber canviar de camí. No hem de restar a Jerusalem, en les nostres cases confortables, en els nostres indrets segurs; cal anar a vegades lluny, cal aixecar-se, cal caminar vers els llocs on Déu passa, on el Crist se’ns fa present, en la perifèria de les ciutats i de la història humana, com tant agrada dir al papa Francesc.
Els Mags aporten regals: or, encens i mirra. També nosaltres hem d’aportar els nostres regals: l’or de les nostres qualitats, del nostre treball, del nostre servei; l’encens de la nostra pregària, de la nostra capacitat de mirar endins, la mirra de la nostra donació, del nostre sacrifici.
Trobar el camí i saber actuar en favor d’aquell que és presència del Crist que sofreix, saber posar en pràctica el manament de l’amor cap als nostres germans i germanes que ens estan cridant.
La festa de l’Epifania completa el cicle de Nadal: Déu s’ha fet un de nosaltres, la llum ha vingut enmig nostre. Un “nostre” que abasta tots els pobles, races, cultures, religions. Déu s’ha manifestat a l’univers sencer. Ningú no és exclòs de l’amor salvador de Déu.
 I de la mateixa manera, tots estem cridats  a comunicar aquesta llum en les nostres foscors, a comunicar esperança allà on quasi no en resta, a comunicar la pau allà on hi ha violència i odi, a socórrer aquells que estan patint dificultats de tota mena, avui molt especialment dificultats econòmiques.
Germanes, germans, l’eucaristia que celebrem és el sagrament de la presència de Déu enmig nostre. El pa i el vi no són els aliments on hauríem esperat trobar-nos amb Déu. Hi ha aliments més suculents i més rics. Però Déu ha volgut deixar-nos signes de pobresa i de senzillesa: un país petit, una noia senzilla, un pessebre, un infant, el pa, el vi...
Per fer-nos comprendre on l’hem de buscar, on el podem trobar. Que aquesta celebració de l’Epifania redreci els nostres camins i que siguem capaços de trobar aquells que ens condueixen a Déu i als altres.