Epifania 2014
Darrera aquesta bonica història dels Mags hi ha molts
missatges i significats. No és tan sols una història per divertir els infants;
és un veritable tractat sobre el misteri de Nadal.
Uns Mags vinguts d’Orient; no són jueus, són pagans. Però
pagans que busquen. Busquen els secrets de la creació, busquen el sentit de la
història. Aquesta vocació de cercador està íntimament unida a l’ésser humà.
Podríem inclús dir que és la diferència entre l’home i la resta de la creació:
l’home busca, es posa preguntes, d’on vinc, qui sóc, on vaig?
Cada creença, cada religió, cada filosofia intenta donar
resposta a aquestes preguntes fonamentals.
Però hem de reconèixer que en el món d’avui sovint s’intenten
amagar aquestes preguntes. No és important que l’home reflexioni, cal viure el
present, cal consumir, cal divertir-se... S’amaga tot allò que ens crea
interrogants: la malaltia, la mort...
El relat dels Mags
ens convida a esdevenir buscadors, a preguntar-nos, a reflexionar... Com Maria
que meditava en el seu cor els esdeveniments que li succeïen, com els Mags que
escruten els signes del cel, cal que nosaltres meditem, busquem, escrutem.
Un estel indica el
camí que condueix a l’infant de Betlem. Déu posa davant nostre signes que ens
condueixen allà on el Crist es fa present. No és en els llocs previstos:
Jerusalem; sinó en els llocs imprevistos: un petit poble desconegut. El Crist
és present allà on no l’esperàvem. Cal saber interpretar els signes dels temps,
cal desplaçar-se allà on l’home és petit, pobre, malalt, exclòs. Cal saber
canviar de camí. No hem de restar a Jerusalem, en les nostres cases
confortables, en els nostres indrets segurs; cal anar a vegades lluny, cal
aixecar-se, cal caminar vers els llocs on Déu passa, on el Crist se’ns fa
present, en la perifèria de les ciutats i de la història humana, com tant
agrada dir al papa Francesc.
Els Mags aporten regals: or, encens i mirra. També
nosaltres hem d’aportar els nostres regals: l’or de les nostres qualitats, del
nostre treball, del nostre servei; l’encens de la nostra pregària, de la nostra
capacitat de mirar endins, la mirra de la nostra donació, del nostre sacrifici.
Trobar el camí i saber actuar en favor d’aquell que és
presència del Crist que sofreix, saber posar en pràctica el manament de l’amor
cap als nostres germans i germanes que ens estan cridant.
La festa de l’Epifania completa el cicle de Nadal: Déu
s’ha fet un de nosaltres, la llum ha vingut enmig nostre. Un “nostre” que abasta
tots els pobles, races, cultures, religions. Déu s’ha manifestat a l’univers
sencer. Ningú no és exclòs de l’amor salvador de Déu.
I de la mateixa
manera, tots estem cridats a comunicar
aquesta llum en les nostres foscors, a comunicar esperança allà on quasi no en
resta, a comunicar la pau allà on hi ha violència i odi, a socórrer aquells que
estan patint dificultats de tota mena, avui molt especialment dificultats
econòmiques.
Germanes, germans, l’eucaristia que celebrem és el
sagrament de la presència de Déu enmig nostre. El pa i el vi no són els aliments
on hauríem esperat trobar-nos amb Déu. Hi ha aliments més suculents i més rics.
Però Déu ha volgut deixar-nos signes de pobresa i de senzillesa: un país petit,
una noia senzilla, un pessebre, un infant, el pa, el vi...
Per
fer-nos comprendre on l’hem de buscar, on el podem trobar. Que aquesta
celebració de l’Epifania redreci els nostres camins i que siguem capaços de
trobar aquells que ens condueixen a Déu i als altres.