2 diumenge de Nadal 2014
Aquest
diumenge entre Nadal i Epifania la litúrgia ens convida a meditar i aprofundir el
misteri de Nadal. I ho fa precisament amb el pròleg de l’evangeli de Joan, que
és una meditació sobre el Déu fet home, el Déu encarnat.
“La Paraula era Déu.” La paraula, en la nostra experiència humana és
un dels fets més importants de la humanització. Som humans gràcies a la
paraula. Ens relacionem amb els altres gràcies a la paraula. Els nostres
pensaments els elaborem i els articulem amb la paraula. La paraula té relació
amb el diàleg, amb l’acolliment de l’altre, amb el perdó, amb l’agraïment, amb
la reconciliació...
Si la
paraula és tan important en nosaltres és perquè el que ens ha creat, Déu, és
també Paraula: és doncs un Déu que acull, que escolta, que dialoga, que
perdona, que es reconcilia...
Descobrir
aquesta manera de ser de Déu no és sempre fàcil. Hi ha molts moments de
l’existència humana en què estem temptats de pensar que Déu calla, que no
parla.
Davant
del dolor, de la injustícia, de les catàstrofes, dels genocidis, de la
guerra... la reacció humana és sovint de dir que Déu calla, o fins i tot que no
hi és.
Aquesta
experiència del silenci de Déu és ben present en la vida de Jesús. I el mateix
text que hem escoltat ens dóna pistes per comprendre una mica aquest aparent
silenci: “Ha vingut a casa seva, i els
seus no l’han acollit”. Quan algú pregunta: On era Déu a Auschwitz, on era
Déu a Hiroshima, on és Déu a Síria i en tants episodis de la barbàrie humana,
hem d’afegir: On era Déu al Gòlgota, on era Déu quan Jesús cridava “Déu meu, perquè m’has abandonat”.
El
silenci de Déu sovint el trobem allà on l’home no ha volgut acollir la Paraula
d’Amor que ve d’Ell. Allà on l’home ha preferit la foscor a la Llum. Allà on
les paraules que s’escolten són paraules d’odi, de venjança, de menyspreu,
d’exclusió, de discriminació, de racisme, d’intolerància...
Però la foscor, ens diu l’evangeli, no pot apagar la Llum. I
això ho intuïm quan sabem llegir les paraules de solidaritat, de pau, de
justícia, de tendresa, que en la història humana sorgeixen pertot arreu. Encara
que no ens ho sembli hi ha al món més gestos d’amor que d’odi. El que passa és
que els gestos d’odi són més cridaners i surten més als mitjans de comunicació.
Els altres són discrets, però constants. Homes i dones que diàriament encenen
petites llums d’esperança enmig de la foscor.
“El qui és la Paraula es
va fer home i plantà entre nosaltres la seva tenda”
El Déu d’Israel va trigar molt a tenir un temple de pedra.
Durant molts anys el lloc de Déu era una tenda, el tabernacle. El lloc de Déu
era senzill i mòbil. Per significar que Déu no el podem atrapar, ficar entre
quatre parets, i també que Déu acompanya els homes per allà on van, al llarg de
la seva història.
És cert que la tendència de totes les religions és d’intentar
tancar Déu en un lloc per domesticar-lo. També el cristianisme, que en un
primer temps no tenia temples, ni tan sols esglésies, sinó que es reunia a les
cases, símbol de la vida quotidiana, a poc a poc va sacralitzar llocs. Ens cal
recuperar aquest Déu que no està tancat en cap lloc, en cap edifici. La seva
presència més clara és troba en el cor dels homes. Els homes són el lloc de
Déu, més que els temples, les esglésies, les sinagogues o les mesquites.
El temps de Nadal ens ho recorda més que cap altre. Déu s’ha fet
un de nosaltres, és enmig nostre i és aquí, en la història humana, en els
germans i germanes que ens envolten és on l’hem de trobar.
Amics, que la nostra trobada amb Déu aquest diumenge ens ajudi a
esdevenir com Ell homes i dones de paraula, que parlen i que escolten. Homes i
dones que donen esperança, que obren llums, que ajuden els altres a viure.
Homes i dones que no es tanquen en les quatre parets d’una casa, sinó que
planten la seva tenda enmig de les dels altres, acompanyant-los en les seves
alegries i en les seves tristeses.
