divendres, 17 de gener de 2014

Ets el meu servent, Israel, estic orgullós de tu

Is 49, 3.5-6  Jn 1, 29-34
2 diumenge durant l'any A
En reprendre els diumenges de durant l’any, aquells diumenges que acaben d’omplir l’any litúrgic, fora dels temps més específics com són Advent, Nadal, Quaresma i Pasqua, l’evangeli que acabem d’escoltar és el que parla del baptisme de Jesús en l’evangeli de Joan.
Aquest esdeveniment, el baptisme de Jesús, que celebràvem diumenge passat, va ser un esdeveniment fonamental en la seva vida.
Els evangelistes intenten, amb paraules, símbols i referències de l’antic testament, donar un contingut que va més enllà del fet històric de Jesús batejat per Joan en les aigües del Jordà.
D’entre  totes aquestes paraules o símbols, destaca l’Esperit. Un Esperit que l’ha de moure tot al llarg de la seva vida. Un Esperit que li fa prendre consciència de la seva especial relació de Fill estimat.
Els evangelistes pouen aquesta frase “tu ets el meu Fill estimat”, en el profeta Isaïes que hem escoltat: “Ets el meu servent...”.  És cert, l’Esperit mourà Jesús a ser un Fill que actua com a Servent, que es posa al servei de la humanitat sencera. Que el mourà a portar llum als pobles, no per un augment de la intel·ligència, de la saviesa, dels coneixements d’aquests pobles, sinó per una invitació a estimar. Tal com diu Joan en una de les seves cartes,  “els qui afirmen que estan en la llum, però no estimen els seus germans, encara estan en la fosca. Els qui estimen els germans viuen en la llum.”
Viure segons l’Esperit, com ho va fer Jesús, en primer lloc ens ha de portar a l’amor. No a ser més savis, ni més religiosos, ni més teòlegs... sinó a créixer en l’amor, i un amor tal com Jesús ens el va ensenyar, amor sense fronteres, amor generós i gratuït, que a vegades va més enllà del que sembla raonable.
El papa Francesc en moltes de les seves paraules ens convida a deixar-nos conduir per l’Esperit, a no crear barreres que potser ens deixen més tranquils, però també més eixuts. Francesc voldria una Església que no tingui por de canviar estructures, costums, per poder arribar a aquesta multitud assedegada de calor humà, d’amistat, de comprensió, d’acolliment. No quedar-nos dins les quatre parets del nostre petit món, intentant que Jesús i el seu Esperit quedin dins d’aquest petit món, perquè aquest Esperit no es deixa tancar i actua pertot arreu on hi ha gestos d’amor. Cal doncs sortir fora, i posar-nos al costat de tots aquells que avui i aquí, des de totes les creences i conviccions actuen en favor de l’altre, especialment del pobre i el desafavorit. No sortim, doncs, per ensenyar ni per convèncer, sinó per escoltar, per compartir i per aprendre. I també per intentar donar, amb humilitat, un  testimoni que neixi de l’Esperit de Jesús i dels valors de l’evangeli.
Ser cristià no és complir uns manaments, no és fer unes pràctiques... és intentar viure mogut per l’Esperit de Jesús. No és una doctrina, no és una saviesa, no és un espiritualisme. És una vida a la llum de l’evangeli, que confrontem amb els signes del nostre temps.
Siguem espirituals en aquest sentit, en el mateix sentit que Francesc quan ens diu que hem de ser “evangelitzadors amb esperit” i que hem de “tornar  a la font per recuperar la frescor original de l’evangeli” i d’aquesta manera “trencar esquemes avorrits en els que pretenem tancar Jesucrist”.
Que aquest mateix Esperit sigui el que ens faci descobrir en el pa i el vi la mateixa vida de Jesús, i així tenir la força de sortir de nosaltres mateixos i compartir amb els altres aquest Esperit i aquesta Vida amb la nostra manera de viure.