dilluns, 19 d’agost de 2013

I vindrà gent d’orient i d’occident, del nord i del sud...

Lc 13, 22-30
21 diumenge durant l'any C - Sant Josep Calassanç
Què hi havia en el rerefons d’aquell que li pregunta a Jesús “Senyor, són pocs els qui se salven?”. Potser por de no ser salvat? O potser hi havia en ell el pensament de voler classificar les persones en salvades i condemnades?
A aquesta pregunta Jesús hi fa un capgirament. Acabarà fent un anunci de salvació universal: “I vindrà gent d’orient i d’occident, del nord i del sud...” Més enllà de possibles classificacions hi ha un Déu que és Pare de tots, que fa ploure per a bons i dolents.
I en qualsevol cas, la proximitat o llunyania d’aquest Déu que ens estima no està en les etiquetes, en els prejudicis, en els bàndols. No és l’origen familiar, ni ètnic, ni tan sols de religió. Vindran gent de tot arreu, perquè el criteri de Déu és el del Judici Final de Mateu: “Us ho asseguro: tot allò que fèieu a un d'aquests germans meus més petits, a mi m'ho fèieu.”
Acollir el Déu salvador és acollir el seu amor gratuït i generós, posant-lo en pràctica envers aquells que més necessitats estan de l’amor de Déu: els qui tenen fam o set, els estrangers, els mancats de tot, els malalts, els presoners.
No ens preocupem, doncs de saber si són molts o pocs els qui se salven, no tinguem por d’un càstig o d’una condemna. L’amor de Déu va més enllà dels nostres criteris estrets i excloents.
Però al mateix temps, iniciem un camí de conversió que ens apropi d’aquest Déu amorós. Jesús ens ha donat pistes: la seva vida, les seves paraules ens indiquen el camí. El Sermó de la Muntanya i les Benaurances, el Judici Final de Mateu, la paràbola del bon samarità, són unes bones pistes, que més enllà de pors de càstig o de condemna, ens apropin de Déu i dels altres.
Avui celebrem la festa de sant Josep de Calassanç, fundador de l’Escola Pia. La seva vida és un bon exemple del que acabem de dir.
El 1592 inicia un viatge a Roma que farà capgirar la seva vida. Si la seva principal preocupació era la d’aconseguir una canongia, tal com li va suggerir el seu bisbe, la paraula de Jesús i saber llegir els signes dels seus temps, saber obrir els ulls a les situacions de pobresa i dificultat, el convertiran en bon samarità dels infants del Transtevere romà, mancats d’atenció i d’educació. Com el samarità, no només s’aturarà, sinó que carregarà damunt d’ell aquella situació i se n’ocuparà, obrint una escola gratuïta i popular.
El canvi en la seva vida va ser tan radical, que no tornarà mai més al seu país, a la seva diòcesi, fins i tot quan té l’oportunitat d’obtenir la canongia que buscava. En aquella ocasió dirà: “He trobat a Roma el millor camí per servir Déu fent el bé a aquests infants i no els deixaré per res del món".
 Jesús fa camí cap a Jerusalem, Josep de Calassanç feia camí cap a Roma, cadascú de nosaltres fem el camí de la nostra vida. Sabem estar atents al que passa al nostre voltant? Descobrim les situacions d’angoixa que molts viuen? En aquests temps que ens toca viure no podem tancar els ulls ni les orelles a tantes dificultats que molts viuen. No ens podem desentendre de la sort dels altres, tal com el papa Francesc deia a Lampedusa, no podem restar indiferents a l’home que està caigut a la cuneta, al qui passa fam o set, al qui és exclòs, als nouvinguts, als malalts.
La porta estreta per la que Jesús ens convida a entrar és la porta que passa per ocupar-se dels altres, sobretot dels qui més ens necessiten.
No ens tranquil·litzem pensant que som batejats, que som de Jesús. Només serem de Jesús si posem en pràctica la seva paraula.

Seguim el camí de Jesús, seguim els exemples de tants que, com Josep de Calassanç, vinguts d’orient i d’occident, del nord i del sud, han seguit el camí de les Benaurances.