diumenge, 4 d’agost de 2013

Estigueu a punt, amb el cos cenyit i els llums encesos

Sv 18, 6-9  He 11, 1-2. 8-19  Lc 12, 32-48
19 diumenge durant l'any C
Diu en Lluís Llach en una de les seves cançons: “Aprendre que l’esperança és mentida si no hi cada dia un esforç pel nou demà”
Aquest pensament dit des d’una òptica no creient, l’hauríem de poder subscriure des de la nostra fe en Jesús. Aquest estar a punt, amb el cos cenyit i els llums encesos mentre  esperem, mentre vetllem, és precisament aquest esforç de cada dia pel nou demà. Un nou demà que té un sentit diferent per a cadascú, segons sigui o no creient, un nou demà que per a uns comença i acaba aquí i que per a d’altres té un sentit transcendent. Però per a uns i altres, aquesta espera, aquesta fe, són sempre actives. No vivim esperant que els altres,  siguin els governants o sigui Déu, facin la feina per nosaltres. Res no ens excusa per adormir-nos.
La nostra fe, la nostra esperança no són un opi. Són un impuls per posar-nos a caminar, colze amb colze amb tots els qui creuen en un nou demà, siguin creients, ateus o agnòstics.
Aquest missatge és ben actual en el nostre món d’avui on no és la religió sobretot la que pot ser un opi, sinó el diner, l’èxit, el consumisme, el conformisme... En aquest món occidental d’avui que viu una greu crisi econòmica en bona part deguda a l’afany d’alguns d’obtenir guanys desmesurats i ràpidament, o de consumir per sobre de les pròpies possibilitats. Aquest món on molts tenien el seu cor en el diner.
 En la resposta que Jesús fa a la pregunta de Pere de si la paràbola s’adreça a ells o a tots, ens fa comprendre que els qui ens presentem com a cristians tenim una responsabilitat encara més gran perquè sembla que hem de conèixer millor la manera de fer de l’”amo”, de Déu, ja que Jesús mateix ens l’ha fet conèixer.
Per aquest coneixement sabem que la manera concreta de fer aquest esforç de cada dia és l’amor. No un amor abstracte, una paraula bonica i devaluada, sinó un amor concret tal com Jesús ens el va ensenyar. Un amor que es tradueix en servei, perdó, hospitalitat, universalitat, rebuig de la violència, de l’odi, de la injustícia.
Un amor que es tradueix en molts gestos quotidians des que ens llevem al matí fins que anem a dormir al vespre.
Un amor que ens fa tenir els ulls ben oberts per descobrir les situacions i les persones que ens necessiten.
Un amor que ens fa aturar quan, com el samarità, veiem algú, que ni que no el coneguem, està ferit i caigut al costat del camí.  
Aquesta fe que ens condueix a l’amor és la veritable fe cristiana, una fe que no aliena, una fe que ens fa solidaris de tot home i tota dona en qui descobrim un fill de Déu, un germà.
És la mateixa fe d’Abraham i dels patriarques de què ens parlava la carta als hebreus, la mateixa fe de Moisès i dels profetes. Una fe que fa posar-se en camí cap a una terra desconeguda perquè fem confiança en Algú que ens ha estimat.
Una fe històrica que s’escriu més que en els llibres i en els tractats de teologia, en les vides dels homes i dones que des de diferents creences i conviccions col·laboren perquè el món sigui més just, més habitable, més respectuós amb la dignitat humana.
Tantes accions que són ben reals, sovint anònimes, que no ocupen les primeres pàgines dels diaris, però que fan que un avi estigui acompanyat, un malalt encoratjat, un infant pugui anar a l’escola, un pobre tingui menjar i casa, un moribund vegi un somriure en el seu darrer alè.
Germanes i germans, estem celebrant l’eucaristia com cada diumenge. Una eucaristia que també seria mentida si en sortint i durant la setmana, la nostra vida anés per camins completament diferents als camins que Jesús va caminar.
Combregar no és només un ritus o una tradició, és abans que res un compromís a ser instruments de comunió, a ser instruments de pau, de concòrdia.

Que l’Esperit que transformarà el pa i el vi ens transformi per ser testimonis de la bona notícia en les nostres famílies, en els nostres barris, en els nostres llocs de treball.