divendres, 2 d’agost del 2013

Així passa amb tothom qui reuneix tresors per a ell mateix i no es fa ric als ulls de Déu

Coh 1,2; 2, 21-23  Col 3, 1-5. 9-11  Lc 12, 13-21
18 diumenge durant l'any C
Una lectura superficial de l’evangeli ens podria fer pensar que Jesús ens demana de ser una mica angelicals, sense tocar de peus a terra, allunyant-nos de tot el que és material. El mateix podríem pensar de les paraules de Sant Pau quan ens parla d’allò que és de dalt i d’allò que és de la terra.
Però sabem que Jesús no era precisament angelical en el mal sentit de la paraula, sinó que sabia tocar de peus a terra, anar al concret de la vida de les persones amb els seus problemes que també eren materials. D’altra banda sabem que Jesús i els deixebles utilitzaven els diners i que un d’ells, Judes, tenia confiada la bossa d’aquests diners.
Però al mateix temps també és cert que Jesús en més d’una ocasió és crític amb un determinat ús del diner i dels béns materials. En més d’una ocasió ens adverteix que el diner pot convertir-se en un ídol, en un déu que acaba per fer-nos esclaus o que enverina les nostres relacions amb els altres, començant pels propis germans quan es tracta de l’herència. Ja veiem que els problemes d’herència entre germans ve de lluny.
Si som sincers hem de reconèixer que quasi tots, a un moment o un altre hem caigut en el parany o el miratge del diner, de les riqueses, o a vegades d’alguna cosa que potser no és valuosa, però que nosaltres li donem un valor excessiu.
Jesús no ens diu de menystenir el diner que, ens agradi o no,  són necessaris en el funcionament de la societat. A condició que ni el diner ni, ni els béns materials ens allunyin dels valors més importants, la part millor de què parlava Jesús quan responia a Marta fa un parell de  diumenges.
Uns valors, una part millor, allò que és essencial tal com deia el petit príncep a la guineu, i que és invisible als nostres ulls: l’amistat, la generositat, el servei, el perdó, l’amabilitat, el somriure, el silenci, la contemplació, el temps perdut amb els altres, i també el temps perdut amb Déu, la pregària, la meditació....
El diner, el consum, fins i tot el treball, la hiperactivitat,  moltes vegades ens impedeixen de conrear tots aquests valors i ens fan perdre el sentit de la nostra acció si no els acompanyem d’aquesta part millor.
En un temps com el nostre, que, malgrat la crisi econòmica, segueix posant al capdamunt el consumisme,  el diner, no ens ajuda gaire. Encara que per sota de tot el que és més mediàtic, i potser degut entre altres raons a la mateixa crisi, neixen per molts llocs veus i accions que van a la recerca d’aquesta vida més gratuïta, més serena, que prima altres valors.
Valors que no cal que els anem buscar en filosofies llunyanes més o menys exòtiques. Els trobem quan aprofundim en l’evangeli. Sense anar més lluny, repassant el sermó de la muntanya de Mateu o el de la plana de Lluc, ja trobem unes bones eines per reorientar la nostra vida, per allunyar-nos d’allò que el papa Francesc en diu la mundanitat.
I si repassem totes les paraules que Francesc ha dit des que és bisbe de Roma, hi trobarem també moltes referències al perill del diner i de les riqueses. Concretament, a Lampedusa, en la seva recent visita allà on arriben les pasteres des d’Àfrica, deia: “La cultura del benestar ens fa insensibles als clams dels altres, ens fa viure en bombolles de sabó, que són maques, però no són res, són el miratge de la futilitat, del provisional, que porta a la indiferència cap als altres, és més, porta a la globalització de la indiferència. En aquest món de la globalització hem caigut en la globalització de la indiferència. Ens hem acostumat al patiment de l’altre, no ens pertany, no ens interessa, no és cosa nostra!”
Les seves paraules les podem llegir a la llum del que Jesús ens ha dit: “Així passa amb tothom qui reuneix tresors per a ell mateix i no es fa ric als ulls de Déu.”
Que l’eucaristia que celebrem faci créixer en cada un de nosaltres aquesta sensibilitat cap als clams dels altres, aquesta riquesa als ulls de Déu.