15 diumenge durant l'any C
Cada
tres anys, a la missa d’un diumenge d’estiu tenim la sort d’escoltar aquesta
paràbola tan essencial, que només trobem a l’evangeli de Lluc.
A una
pregunta més aviat elevada, d’aquelles que se’n van pels núvols: “Mestre, ¿què he de fer per tenir l’herència
de la vida eterna?” Jesús respon amb
una historia ben concreta, treta de la vida quotidiana i que no se’n va gens
pels núvols.
Moltes
vegades Jesús ens adverteix que amb les paraules, per més boniques que siguin,
no n’hi ha prou. Que no n’hi ha tampoc prou amb escoltar la seva paraula, cal
posar-la en pràctica.
Segurament
aquest era el problema del Mestre de la Llei: la primera resposta, que ell
mateix dóna, treta del Deuteronomi, els jueus la repeteixen cada dia, “Estima el Senyor i estima els altres com a
tu mateix”. Aquell Mestre la repetia cada dia però no la posava en pràctica.
Per això posa una segona pregunta a Jesús: “Qui
són aquests altres?” És la pregunta del qui vol només acomplir una llei:
que li diguin estrictament a qui cal estimar per complir. No li preocupa l’amor,
sinó acomplir un precepte ben delimitat: “Qui
són aquests altres?”
Jesús,
amb la paràbola, no respondrà a la seva pregunta. No li dirà a qui ha d’estimar
i a qui no ha d’estimar. El que importa no és aquell a qui he d’estimar, el que
importa és si jo estimo, sense mirar de quina raça, de quina religió, de quina
classe social és l’altre.
El que importa és si el meu cor, les meves
entranyes es deixen entendrir per aquell que està caigut al costat del camí, a
la cuneta. El llibre del Deuteronomi ja ens ha dit que la paraula es troba molt
a prop, es troba al cor. És en el cor on es prenen les decisions.
El
sacerdot i el levita, homes religiosos, que coneixien en teoria la paraula de
Déu, no es deixen entendrir per l’home ferit, no deixen parlar el fons del seu
cor, deixen parlar les moltes raons per no aturar-se. Moltes raons que es
resumeixen a la pregunta: “Què em passarà
si m’aturo?” Arribaré tard a la reunió que tenia, m’atacaran uns lladres,
ja que potser és una trampa, esdevindré impur si toco un estranger... moltes
raons centrades en mi mateix: “Què em
passarà a mi”.
El samarità, home mal vist des del punt de
vista religiós, deixa parlar el seu cor, es deixa entendrir per aquell home que
no coneix de res però que està ferit. La pregunta que es posa és: “Què li passarà a aquest home si no
m’aturo?”
Quan
deixem parlar el més profund dels nostres cors, som capaços de sortir de nosaltres
mateixos, de les nostres pors, dels nostres càlculs, per obrir-nos a aquell que
ens necessita.
Quan
deixem parlar el nostre cor, ja no ens preocupa la identitat de l’altre, el que
ens preocupa és l’altre.
La
paràbola del samarità ens interroga constantment: el meu amor és concret? és un
amor sense fronteres? és un amor gratuït i generós? La fe que proclamo m’impulsa a baixar en el concret de la vida dels homes i
les dones, allà on hi ha les situacions difícils dels qui m’envolten?
O bé
sempre trobo excuses? No sé si m’enredaran, no sé si els diners que dono
arribaran allà on diuen...
Qui són avui els qui estan a les cunetes dels
nostres camins? Quines persones, quins col·lectius, quins països, quins
continents? Avui, aquí, enmig de la crisi, molts s’han quedat a la cuneta.
Avui, aquí, calen més que mai bons samaritans capaços de compadir-se,
acostar-se i ocupar-se dels altres.
Celebrem
l’eucaristia, però sense oblidar que el Crist present en el pa i en el vi és
també present en l’home o la dona que ens necessiten. No podem combregar amb el
Crist de l’eucaristia i oblidar el Crist present en els altres.
Que la nostra comunió sigui
doncs completa que no es quedi només dins les parets d’aquesta església.