16 diumenge durant l'any C
Després
d’haver escoltat diumenge passat la paràbola del bon samarità, seguim escoltant
avui un text també propi de Lluc, en cara que té alguna ressonància en la unció
de Betània que trobem a l’evangeli de Joan. De fet son aquests dos
evangelistes, Lluc i Joan, els únics que ens parlen d’aquesta família formada
per Llàtzer, Marta i Maria, i que segons Joan, vivien a Betània. Són només tres
textos, aquest de Lluc, i la resurrecció de Llàtzer i la unció a Betània, que
trobem a Joan.
En
aquests pocs textos, però, ens fem una idea de la relació de Jesús amb aquesta
família, una relació d’amistat, i també de la manera de ser i fer de Marta i
Maria. De Maria no en sabem més que dos gestos, el d’escoltar Jesús asseguda
als seus peus, i el de ungir els seus peus. De Marta, a més del gest de servir,
tant aquí com a la unció de Betània, tenim dues paraules, i totes dues són
retrets fets a Jesús. Avui dient-li “No
us fa res que la meva germana m’hagi deixat sola a servir?” i en la
resurrecció de Llàtzer “Senyor, si
haguessis estat aquí, no s'hauria mort, el meu germà.”
Dos
retrets que algú podria llegir com una irreverència, però que de fet ens fan
sentir en situacions de les nostres vides propers a ella. Qui no s’ha adreçat a
Jesús o a Déu alguna vegada dient-li “Senyor,
no et fa res això que m’està passant?” “Senyor, on eres quan et necessitava?
La
primera lectura i aquest evangeli ens parlen d’acolliment, d’hospitalitat.
Abraham i Sara, Marta i Maria, obren la porta a aquells que necessiten ser
acollits, atesos. Semblantment a l’home caigut a la cuneta que necessita d’algú
que s’ocupi d’ell.
Només
essent acollidors, hospitalaris i servicials envers aquells que es creuen amb
nosaltres en el camí, podem acollir Déu. No es pot acollir Déu si no sabem
acollir el germà. Les visites que Déu ens fa al llarg de la vida, en moltíssimes
ocasions ens les fa a través dels homes i les dones que trobem i que acollim,
com tant bé explicava aquella bonica història divulgada per en Francesc
Barrachina que es deia “La visita
inesperada”.
Les
visites que Déu fa són sempre visites fecundes. Fecunditat d’una gran
descendència, en el cas de Sara i Abraham, fecunditat per la paraula de Jesús
adreçada a Marta i Maria.
La
resposta de Jesús a Marta no sempre ens és fàcil de comprendre. Potser alguna vegada hem pensat que Jesús s’equivoca.
Pot semblar que menyspreï l’actitud servicial de Marta. Cal aprofundir una mica
aquestes paraules: “Marta, Marta, estàs
preocupada i neguitosa per moltes coses” Jesús no retreu a Marta la seva
actitud servicial, sinó els neguits i les preocupacions. Aquest esperit que
sovint tenim tots, vivint atrafegats, neguitosos, necessitats d’estar fent
sempre alguna cosa productiva, i que ens dificulta trobar aquests temps més
gratuïts, en primer lloc per trobar-nos amb nosaltres mateixos, per meditar,
reflexionar, pregar, però també aquells temps gratuïts envers els altres: temps
per parlar, per escoltar, per acompanyar... Un temps tan necessari per les
nostres relacions amb la nostra parella, amb els nostres fills, amb els nostres
familiars, amb els nostres germans de comunitat, amb els nostres amics, i amb
qualsevol persona que necessiti que li dediquem, que perdem el nostre temps per
a ell. El temps productiu, el que dediquem al treball, a la feina de casa... és
necessari, però no ha d’ocupar totes les hores del nostre dia, si no volem que
es ressenteixi la nostra vida més profunda, la que ens apropa de nosaltres
mateixos, dels altres i de Déu.
És el
temps que ens ajuda a donar sentit al que fem, és el temps que ens ajuda a
revisar la nostra vida, a adonar-nos quan es degrada, es banalitza, es torna
superficial i mediocre.
És el temps que fa que siguem senyors de la
nostra vida i no esclaus de tants ídols que ens envolten i ens atrauen.
D’alguna manera, el diumenge pot ser un d’aquests
temps de qualitat, un dia on tenim més temps per a Déu i per als altres.
Que aquesta eucaristia,
celebrada sense neguits ni preocupacions sigui també aquella part millor que Maria
va escollir.