dijous, 18 de juliol del 2013

Estàs preocupada i neguitosa per moltes coses...

Gn 18, 1-10a  Lc 10, 38-42
16 diumenge durant l'any C
Després d’haver escoltat diumenge passat la paràbola del bon samarità, seguim escoltant avui un text també propi de Lluc, en cara que té alguna ressonància en la unció de Betània que trobem a l’evangeli de Joan. De fet son aquests dos evangelistes, Lluc i Joan, els únics que ens parlen d’aquesta família formada per Llàtzer, Marta i Maria, i que segons Joan, vivien a Betània. Són només tres textos, aquest de Lluc, i la resurrecció de Llàtzer i la unció a Betània, que trobem a Joan.
En aquests pocs textos, però, ens fem una idea de la relació de Jesús amb aquesta família, una relació d’amistat, i també de la manera de ser i fer de Marta i Maria. De Maria no en sabem més que dos gestos, el d’escoltar Jesús asseguda als seus peus, i el de ungir els seus peus. De Marta, a més del gest de servir, tant aquí com a la unció de Betània, tenim dues paraules, i totes dues són retrets fets a Jesús. Avui dient-li “No us fa res que la meva germana m’hagi deixat sola a servir?” i en la resurrecció de Llàtzer “Senyor, si haguessis estat aquí, no s'hauria mort, el meu germà.”
Dos retrets que algú podria llegir com una irreverència, però que de fet ens fan sentir en situacions de les nostres vides propers a ella. Qui no s’ha adreçat a Jesús o a Déu alguna vegada dient-li “Senyor, no et fa res això que m’està passant?” “Senyor, on eres quan et necessitava?
La primera lectura i aquest evangeli ens parlen d’acolliment, d’hospitalitat. Abraham i Sara, Marta i Maria, obren la porta a aquells que necessiten ser acollits, atesos. Semblantment a l’home caigut a la cuneta que necessita d’algú que s’ocupi d’ell.
Només essent acollidors, hospitalaris i servicials envers aquells que es creuen amb nosaltres en el camí, podem acollir Déu. No es pot acollir Déu si no sabem acollir el germà. Les visites que Déu ens fa al llarg de la vida, en moltíssimes ocasions ens les fa a través dels homes i les dones que trobem i que acollim, com tant bé explicava aquella bonica història divulgada per en Francesc Barrachina que es deia “La visita inesperada”.
Les visites que Déu fa són sempre visites fecundes. Fecunditat d’una gran descendència, en el cas de Sara i Abraham, fecunditat per la paraula de Jesús adreçada a Marta i Maria.
La resposta de Jesús a Marta no sempre ens és fàcil de comprendre.  Potser alguna vegada hem pensat que Jesús s’equivoca. Pot semblar que menyspreï l’actitud servicial de Marta. Cal aprofundir una mica aquestes paraules: “Marta, Marta, estàs preocupada i neguitosa per moltes coses” Jesús no retreu a Marta la seva actitud servicial, sinó els neguits i les preocupacions. Aquest esperit que sovint tenim tots, vivint atrafegats, neguitosos, necessitats d’estar fent sempre alguna cosa productiva, i que ens dificulta trobar aquests temps més gratuïts, en primer lloc per trobar-nos amb nosaltres mateixos, per meditar, reflexionar, pregar, però també aquells temps gratuïts envers els altres: temps per parlar, per escoltar, per acompanyar... Un temps tan necessari per les nostres relacions amb la nostra parella, amb els nostres fills, amb els nostres familiars, amb els nostres germans de comunitat, amb els nostres amics, i amb qualsevol persona que necessiti que li dediquem, que perdem el nostre temps per a ell. El temps productiu, el que dediquem al treball, a la feina de casa... és necessari, però no ha d’ocupar totes les hores del nostre dia, si no volem que es ressenteixi la nostra vida més profunda, la que ens apropa de nosaltres mateixos, dels altres i de Déu.
És el temps que ens ajuda a donar sentit al que fem, és el temps que ens ajuda a revisar la nostra vida, a adonar-nos quan es degrada, es banalitza, es torna superficial i mediocre.
 És el temps que fa que siguem senyors de la nostra vida i no esclaus de tants ídols que ens envolten i ens atrauen.
 D’alguna manera, el diumenge pot ser un d’aquests temps de qualitat, un dia on tenim més temps per a Déu i per als altres.
Que aquesta eucaristia, celebrada sense neguits ni preocupacions sigui també aquella part millor que Maria va escollir.