dimecres, 3 de juliol de 2013

El Regne de Déu és a prop vostre

Is 66, 10-14c  Lc 10, 1-12. 17-20
14 diumenge durant l'any C
La lectura d’Isaïes i les imatges que utilitza, ens ajuden a completar la imatge d’un Déu que és pare que Jesús ens va deixar. Déu no és pare en un sentit masculí. Quan diem que Déu és pare estem dient que Déu és pare-mare. La importància, doncs, està en la filiació. Som fills. En Déu descobrim aquest pare-mare que ens amanyaga sobre els genolls, que ens consola, que ens porta als braços.
Imatges potents que Isaïes proclama en un moment tan difícil per als jueus  com va ser l’exili a Babilònia. D’on pot treure el profeta la força per parlar així quan tot sembla perdut, quan tots estan desanimats i desesperats. La força la treu de la confiança, que no és ingènua, que neix en situacions com la d’Abraham que ho deixa tot per anar a una terra desconeguda. És la confiança en moments com els de l’esclavatge d’Egipte, o el camí al mig d’un desert.
És aquesta fe històrica que fa dir a Isaïes “Alegreu-vos amb Jerusalem, feu festa, tots els qui l’estimeu”.
Viureu en confiança, fer confiança enmig de les nostres situacions de dificultat, de desànim. Acompanyar els qui ens envolten en totes les seves situacions de pobresa, d’injustícia o de violència. Fer néixer confiança on s’ha perdut.
És també aquesta confiança posada en una persona concreta, Jesús, la que dóna la força als setanta-dos per caminar cap a llocs a vegades hostils, difícils, com anyells enmig de llops. I fer-ho amb els mitjans senzills que Jesús els proposa, sense bossa ni sarró ni calçat, en coherència amb l’anunci que han de proclamar, un anunci d’un Regne adreçat als pobres.
És en aquestes condicions on avui ens hem de sentir enviats. Enviats enmig del món, cadascú en la seva situació i les seves possibilitats, per anunciar un Déu pare-mare que ens estima sempre i que vol que ens estimem com a germans.
Per fer aquest anunci no calen grans mitjans, ni poder, ni influències. Ben al contrari, moltes d’aquestes coses poden desfigurar l’anunci.  
 Com insisteix tant el papa Francesc, el que cal és sortir pels carrers i les places, enmig de totes les situacions, especialment les situacions de perifèria, i enfangar-nos, no tenir por d’embrutar els nostres vestits per ser testimonis de l’amor que en Jesús hem descobert. Amor sense fronteres, amor generós i gratuït.
No ser una església malalta perquè està tancada en els seus palaus d’ivori, arriscar-se fins i tot a accidentar-se perquè camina enmig del món sense por.
 En aquests temps de dificultat, tot això és molt important. On som els seguidors de Jesús? Ens trobem en aquells llocs on es viu la solidaritat? Allà on hi ha persones que no tenen menjar per portar a casa? Allà on hi ha famílies que han perdut l’habitatge?
O bé estem tancats a casa, en el nostre benestar, tancant els ulls i les orelles a totes aquelles situacions.
L’enviament de Jesús dels setanta-dos és una imatge d’aquest sortir de nosaltres mateixos, dels nostres cercles confortables. Ser capaços d’escoltar, de veure, de dialogar, d’evitar judicis i condemnes. De buscar amb ells llocs de trobada. Llocs de trobada que, també en paraules de Francesc, són allà on es fa el bé. És allà on ens podem trobar amb creients d’altres religions i amb no creients perquè junts fem avançar aquest món nostre per fer-lo més digne, més habitable, més humà. Aquest món que Jesús anomenava Regne i que és ben a prop nostre en aquests llocs on es fa el bé.
Celebrem l’eucaristia, i després, seguim aquelles paraules que es deien a la missa en llatí: “Ite, missa est”, aneu, sou enviats.