dimecres, 24 de juliol de 2013

Demaneu i Déu us donarà

Lc 11, 1-13
17 diumenge durant l'any C
La pregària de Jesús comença per la paraula “Pare”. Jesús no s’inventa aquesta imatge de Déu. El Déu d’Israel és un Déu tendre i misericordiós. Fa pocs diumenges escoltàvem el profeta Isaïes comparant Déu amb una mare que amanyaga i consola. Aquesta imatge d’un Déu mare és molt present a l’Antic Testament. Per això, avui, és bo que completem el Déu Pare de Jesús amb un Déu Pare-Mare tendre, misericordiós, que ens estima com un pare o una mare estimen els seus fills.
La pregària de Jesús comença amb una lloança i un reconeixement a aquest Déu que ens estima. Aquest reconeixement el fem enmig de la nostra situació que en ocasions potser no ens portaria a aquest reconeixement. És enmig dels nostres desànims, malalties, ensopecs que ens sabem estimats per Déu. No es tracta doncs d’una fe il·lusa o per als bons moments.
És només així que podem demanar a Déu, tal com ens diu Jesús: “demaneu, cerqueu, truqueu...” Sabent que en moltes ocasions no se’ns donarà, no trobarem i no se’ns obrirà. Perquè l’existència humana és així i Déu no és una màquina que ens resol o evita les contradiccions d’aquesta existència.
Al jardí de les oliveres Jesús va demanar que Déu li estalviés tot el que havia de venir. I aparentment, als ulls humans, Déu no li va concedir el que va demanar. I segur que tots nosaltres tenim aquesta experiència d’haver demanat i no haver rebut. Una experiència que no ens impedeix de seguir demanant, cercant, trucant. La nostra pregària és signe de la confiança que seguim posant en aquest Déu que potser a vegades no comprenem però que sabem que ens estima.
I perquè vivim en aquesta confiança, perquè ens reconeixem fills, responem a aquesta filiació amb fraternitat, reconeixent en cada home o dona que ens trobem un germà, una germana. Responem a l’amor de Déu pare-mare amb amor fraternal, tal com va fer el samarità de la paràbola.
Això fa que la nostra pregària sigui sempre compromesa. Tot el que demanem a Déu ens compromet. Som mans de Déu, braços de Déu per fer créixer l’esperança al voltant nostre.
No són paraules boniques, han de ser paraules concretes. Avui vol dir ser solidaris i germans d’aquells que no tenen feina, d’aquells que han estat desnonats, d’aquells nouvinguts que poden ser expulsats, dels joves que no troben una primera feina, de les dones que són discriminades o que reben violència...
Déu es val de nosaltres per estimar els seus fills. Déu es val dels pares i mares per estimar els infants. Déu es val dels educadors per estimar infants, adolescents i joves. Déu es val de les ONG per estimar els seus fills més vulnerables i desprotegits. Déu es val dels voluntaris per arribar a la gent gran, als immigrants, als discapacitats de qualsevol mena. Déu es val de tu i de mi per estimar a aquell fill que no coneixem de res però que ens necessita.
Déu no és un opi que ens adorm. Déu és una força que ens desvetlla i obre les nostres fronteres perquè estimem generosament.
Que el Déu pare-mare, el Déu tendre i misericordiós, vingui a nosaltres i trobi un cor obert a la seva paraula i al seu amor.