divendres, 21 de juny del 2013

Qui dieu que sóc

Lc 9, 18-24
12 diumenge durant l'any C

L’esdeveniment que acabem d’escoltar, i que el trobem de diferents maneres en els tres evangelis sinòptics, devia tenir un impacte especial en els apòstols, i després en els primers seguidors de Jesús. La pregunta que Jesús els posa és fonamental, i els devia deixar una mica descol·locats: “I vosaltres, qui dieu que sóc?”.

No és la pregunta que el mestre fa al seu deixeble per comprovar si aquest l'ha escoltat bé, no és una pregunta per saber si s’han estudiat la lliçó. La pregunta de Jesús és una pregunta vital i fonamental. Posa al deixedle devant Jesús. La resposta no pot reduir-se a unes paraules ben dites com les que diu Pere, ni que siguin paraules encertades i amb més conseqüències de les que es pot imaginar: “el Messies, l’Ungit de Déu”. El que diu Jesús a continuació vol precisar què vol dir ser Messies, Ungit. Per als deixebles probablement Messies tenia unes ressonàncies polítiques, de poder. Jesús els fa comprendre que acceptar-lo com a Messies, com a Ungit vol dir acceptar-lo com a ungit per a portar una bona notícia als pobres, als devalguts, als presoners, com havia dit a la sinagoga de Natzaret a l'inici de la seva missió. El qui reconeix Jesús com a Messies ha d'estar disposat a treballar per a aquesta missió, ha d'estar disposat a "prendre la creu i acompanyar-lo".
Avui, Jesús ens posa la mateixa pregunta:  “I tu, qui dius que sóc?” Jesús ens convida a anar a l’essencial de l’evangeli, a no distreure’ns en el que és secundari. A no perdre’ns en les paraules boniques, sinó en els fets. A no donar importància a allò que no és important, i centrar-nos en allò que és el centre de la vida cristiana: Jesús mateix i el seu missatge d’amor. Aquell missatge tan senzill que ens diu que Déu és Pare i que nosaltres som fills i germans. Tornar a Jesús, posar-lo al centre és redescobrir aquest missatge i concretar-lo en les nostres decisions, en les nostres relacions, i també en les nostres creus.
Quan Jesús ens diu que prenguem cada dia la nostra creu, no és per dir-nos que el nostre objectiu és el sofriment. El nostre objectiu és l'amor. És cert, però, que el sofriment ens acompanya. Sense oblidar que a vegades som nosaltres a l'origen del sofriment dels altres. Jesús ens acompanya perquè no ens enfonsem en el sofriment, perquè sempre mantinguem viva la flama de l'esperança, i també perquè no siguem causa de sofriment. Jesús ens crida a acompanyar els nostres germans que viuen sense esperança, per ajudar-los a retrobar la confiança, per ajudar-los a viure.
La fe en Jesús no és com una droga que ens ajuda a suportar el dolor. La fe en Jesús ens fa descobrir, enmig d’un món injust, la llavor d’un món més fratern, més just i més humà que s’obre camí. I aquesta esperança ens impulsa a treballar perquè nosaltres siguem col·laboradors d’aquest món nou.
 Que l’eucaristia ens ajudi a respondre, sobretot amb la nostra vida, a la pregunta de Jesús: “I tu, qui dius que sóc?”