divendres, 19 d’abril de 2013

Vaig veure una multitud tan gran que ningú no hauria pogut comptar

Ap 7, 9. 14b-17  Jn 10, 27-30
4 diumenge de Pasqua any C

« Vaig veure una multitud tan gran que ningú no hauria pogut comptar. Eren gent de tota nacionalitat, de totes les races i de tots els pobles i llengües”

La universalitat que traspuen aquestes paraules, contrasta amb l’esperit que domina el nostre món. Un esperit que és elitista, que separa, que sospita d’aquell que és estranger, d’un altre color, d’una altra religió o d’una altra llengua.

L’esperit de Pasqua, l’esperit de Pentecosta, és l’esperit sense fronteres, que reconeix en tot ésser humà un fill de Déu.

Que sigui batejat o no, tot home, tota dona són fills i filles de Déu.  

Ja Sant Agustí havia dit que el cristià, pel baptisme, esdevé allò que és: Ja és fill de Déu pel fet de ser humà. El baptisme el crida a esdevenir-ho realment. A posar-ho en pràctica, sobretot pel reconeixement de l’altre com a germà o germana.

La imatge de Jesús com a pastor, que cada any se’ns evoca en el quart diumenge de Pasqua, reforça aquesta imatge d’un Déu que estima, que és a prop, que acompanya, que eixuga les llàgrimes, i no d’un Déu justicier o venjatiu.

Un Déu que coneix la nostra veu i que vol la nostra felicitat. Un Déu que es deixa conèixer, que es deixa escoltar.

 No ens estalvia les llàgrimes, però ens les eixuga; és a dir que és al costat nostre misteriosament i moltes vegades silenciosament.

Es a aquest Déu que hem de fer confiança.

Pasqua no ens dóna respostes a les nostres preguntes sobre la injustícia, la malaltia, les catàstrofes, el mal, o la mort. Pasqua ens revela que més enllà de tot això és l’Amor que té la darrera paraula. Que més enllà de tot això, cal fer confiança, i vivint en aquesta confiança, cal que responguem amb amor. Les úniques respostes que, com a cristians, podem donar als qui ens qüestionen són respostes d’amor. D’amor al malalt, al qui no té prou per viure dignament, al desesperat, al qui ha viscut una mort a prop seu, al qui viu sense esperança.

D’amor, també a l’immigrant que viu a casa nostra, amb papers o sense papers, recordant-nos que tots, d’una manera o altra, som immigrants en aquesta vida. Que ningú no és propietari de cap racó d’aquest món. Que tots som usufructuaris del sol, de l’aigua i de la terra. I que fa milers d’anys, uns avantpassats nostres van emigrar d’un altre lloc per venir aquí a la recerca d’un indret que fos bo per viure.

Obrim el nostre esperit, deixem de costat prejudicis, posem-nos en línea amb aquest Déu que reuneix una multitud que ningú no pot comptar, de tota nacionalitat, raça i llengua, en un sol poble de germans.
Celebrem l’eucaristia, sagrament d’aquell banquet on tothom hi té un lloc, on a ningú no li manca el pa de cada dia, l’aliment del cos i el de l’esperit. Que la nostra participació a la taula de Jesús ens comprometi amb la seva bona notícia d’amor.