diumenge, 9 de desembre de 2012

Obriu una ruta al Senyor, aplaneu-li el camí

Lc 3, 1-6


El camí és un element molt significatiu per al temps d’Advent. El camí, que ha estat sempre un mitjà per apropar, per salvar distàncies, per unir. Aquests camins dels que estem sovint mancats, en un món que sembla que li costi menys construir fronteres, barreres, muralles. El camí és el que ens cal també en el temps que hem de preparar un Déu que ve cap a nosaltres. Ens calen camins amples, ens cal, com diu l’evangeli, abaixar muntanyes i alçar fondalades, tal com fem per construir autovies i autopistes.


El camí de Déu es creua amb els nostres camins. L’evangeli de Lluc ens situa Jesús històricament. Ens recorda que és enmig de la història que Déu s’ha fet humà. No hem de marxar de la història, evadir-nos de la realitat, per trobar Déu. Ben al contrari, ens hem de submergir en aquesta història per trobar-lo.


Una història, però, que té moltes cares, que és polièdrica. I no és en totes les seves cares que el podem trobar. Jesús ens ha revelat en quina cara de la història podem trobar Déu. Quins són els llocs de Déu. Jesús ens ha revelat que és en la perifèria del món i de la història que Déu es revela millor. El Gòlgota, el lloc on Jesús va ser crucificat, fora de la ciutat, als límits de la història, és el signe més clar d’aquests llocs de Déu. No són els llocs del poder, del diner, de les influències, de la corrupció, de les modes, allà on Déu es fa present.
Aquesta elecció de Déu és una elecció per amor. Déu va allà on es troben els més mancats d’amor: els exclosos, els desprotegits, els vulnerables, els malalts, els oblidats, els qui no compten per res.
Abaixar les muntanyes i omplir les fondalades és construir camins per anar als llocs de Déu.
El recapte d’aliments, la marató de TV3, i tantes accions solidàries que es duen a terme són accions que busquen d’anar als llocs de Déu, allà on no hi arriben les institucions. Són per això, accions d’Advent, ni que no estiguin batejades. Són maneres d’abaixar les muntanyes i aixecar les fondalades de la injustícia, de la pobresa, de l’exclusió, de la malaltia. Fer-se proper dels altres de la mateixa manera que Déu, en Jesús, s’ha fet proper de tots nosaltres.
Què podem fer cada un de nosaltres per fer-nos més propers de Déu i dels preferits de Déu?
Cal convertir-se, canviar alguna cosa en el nostre viure, responent a la invitació de Joan Baptista.  
Per canviar ens cal apropar-nos més de Jesús, aprofundir la nostra relació amb ell. Preguntar-nos més sovint com actuaria Jesús en les situacions en què ens trobem, en les decisions que ens cal prendre, en la manera de relacionar-nos amb els altres.
Apropar-nos no d’una doctrina o d’uns manaments sinó d’un estil de vida. Descobrir, més enllà del que és propi d’un temps i d’una cultura diferents, allò que en Jesús és vàlid per a tots els temps i totes les cultures. La seva manera d’estimar, d’acollir, de perdonar: Un amor de fets i no de paraules, un amor generós i gratuït sense esperar contrapartides, un amor sense fronteres, que no es fixa en primer lloc en la identitat de l’altre, sinó en el fet que ens necessiti.
Que aquest temps d’Advent sigui un temps per omplir fondalades i abaixar muntanyes, per tal que el camí que ens porta als altres i a Déu sigui més planer. Sabent que Jesús és el nostre camí i que no en tenim cap altre.