1Jn 3, 1-2.21-24 Lc 2, 41-52
La festa de la Sagrada Família que avui
celebrem ens pot ajudar a completar i aprofundir el sentit de Nadal.
En l’evangeli que acabem d’escoltar veiem
Jesús arrelat en un temps i en un lloc. El noi Jesús té una edat ben concreta,
els dotze anys, l’edat de la maduresa religiosa entre els Jueus. El rerefons
històric del text podria ser d’una banda el de la “bar Mitswa”, cerimònia que
els nois jueus fan a la sinagoga als 12 anys per manifestar que accepten de
seguir la Llei i d’una altra banda en la tradició d’anar en pelegrinatge a
Jerusalem durant la festa de Pasqua.
Jesús està arrelat en una família, la de
Josep i Maria, en un país, Israel, en una regió, Galilea, en una religió, la
jueva, en un temps ben concret, el de la dominació romana.
El fill de Déu s’ha encarnat realment, s’ha
fet un dels nostres, ha plantat la seva tenda entre les nostres.
Però
al mateix temps, l’evangeli ens parla d’un altre nivell, el del Pare, per
dir-nos que aquell que és un de nosaltres és al mateix temps el fill de Déu.
Les primeres paraules posades en boca de
Jesús a l’evangeli de Lluc parlen del Pare, “no
sabíeu que jo només podia ser a casa del
meu Pare?” i les darreres que hi diu, just abans de l’Ascensió, ens
parlen també del Pare “I jo faré venir
damunt vostre aquell que el meu Pare
ha promès”. Tot l’evangeli de Lluc doncs gravita en aquesta relació única
entre Jesús i el Pare.
Vet aquí el misteri de Nadal: Un Déu que és
Pare és un Déu que no és solitari sinó solidari, solidari dels seus fills. I
Jesús és el que ens fa descobrir aquesta solidaritat i aquesta filiació.
En Jesús, el Fill en majúscula hem descobert
que tots som fills de Déu, fills d’un mateix Pare. I que per apropar-nos d’aquest
Déu-Pare no hi ha altre camí que el d’apropar-nos a aquells que com nosaltres
també són fills i en conseqüència germans nostres. Una filiació i una
fraternitat que no té cap frontera ni cap barrera. Tots som fills, tots som
germans, amb una mateixa dignitat, homes
i dones, infants i vells, negres i blancs, cristians i musulmans, rics i
pobres, immigrants i autòctons.
Estimar, aquesta és la manera més directa d’estar
a prop de Déu. Més que cap altre, el camí de l’amor ens fa descobrir l’essència
de Déu. Més que els llibres de teologia, més fins i tot que les pràctiques religioses,
és el camí de l’amor, que ens apropa dels altres, el que ens apropa de Déu.
És en la
família de Natzaret que Jesús va aprendre a estimar. Es amb Maria i Josep que
va descobrir que Déu l’estimava com un pare i que calia estimar els altres com
a germans.
I també
és en les nostres famílies on cadascú de nosaltres vam descobrir l’amor, el del
pare i la mare, i que és Déu que ens estimava a través d’ells. És en el si de
les nostres famílies on hem après a estimar, on hem après a sortir de la nostra
closca per anar cap a l’altre.
Malgrat
totes les dificultats, la família continua essent l’escola de l’amor. Amb èxits
i fracassos.
Contemplem avui la família de Natzaret que també va viure enmig de dificultats: el
naixement al pessebre va ser difícil, la fugida a Egipte, la vida difícil d’una
família senzilla en un país més aviat pobre.
Quan pensem en els problemes d’avui: l’atur,
el problema de la vivenda, la crisi econòmica, la inseguretat, la inestabilitat
de les relacions familiars… contemplem Maria, Josep i Jesús i fem tot el que puguem
per estar ben soldats els uns als altres en les nostres famílies. Es aquesta
unió i solidaritat, viscuda amb fe, amb esperança i amb amor que va fer caminar
la família de Natzaret.
Celebrem l’eucaristia pregant especialment
per les nostres famílies i encara més especialment per aquells membres que
passen dificultats per la malaltia, per les dificultats personals, per les
crisis de parella, per les dificultats entre pares i fills, per problemes
econòmics.
I que la pregària sigui un compromís per fer-los costat, per acompanyar-los,
per aconsellar-los, en resum, per estimar-los.