divendres, 21 de desembre de 2012

Feliç tu que has cregut

Lc 1, 39-45

Estem a punt de celebrar l’entrada de Déu en el nostre món en Jesús. Déu entra par la porta petita d’una dona petita d’un petit poble d’un petit país

Maria, la noia de Natzaret, d’un família senzilla, aquesta és la dona que Déu ha escollit.

Betlem, la casa del pa, l’aliment més senzill i normal, aquest és el poble que Déu ha escollit.

Israel, el país petit a l’encreuament de les grans civilitzacions, aquest és el país que Déu ha escollit.

Per fer-nos comprendre que la importància no és en l’aparença, ni en la riquesa ni en el poder sinó en el cor. En la profunditat del cor allà on els homes i les dones prenem les grans i petites decisions, allà d’on surt el millor que hi ha en l’ésser humà: l’amor que Déu hi ha dipositat.

A dos dies de Nadal, la litúrgia ens posa al davant el relat de dues dones, Maria, la noia verge, Elisabet la dona gran estèril. Dues dones amb un gran cor, un cor que confia més enllà de les previsions humanes. Allà  on els homes prudents, calculadors i racionals diuen no, Maria i Elisabet han dit sí, han dit “que es compleixin en mi les teves paraules”.

Dues  dones amb un cor que sap lloar i donar gràcies perquè no es miren a elles mateixes sinó a Déu i als altres. Són dones que escolten, que escolten Déu i els altres.

Maria, que ha escoltat el missatge de l’àngel que l’ha visitar, ha escoltat també la crida de la seva cosina que es troba al sisè mes i que necessita ajuda.

 Quan la mirada no va cap al melic, quan es mira al davant, a punt per respondre a les crides dels altres, s’és més capaç de lloar, d’agrair, de beneir. En acabar cada jornada se sap reconèixer tots els béns rebuts, a vegades mig amagats enmig de les preocupacions, dels sofriments i dels desànims. Maria i Elisabet poden cantar i lloar Déu perquè són receptives, saben acollir.

Demà a la nit celebrarem la visita de Déu. Si sabem seguir l’exemple de Maria i Elisabet, aquesta visita donarà fruit en la nostra vida de cada dia. Donarà fruit si cauen les barreres que construïm, la barrera de l’egoisme, de l’odi, de la indiferència, del consumisme, de la discriminació, del racisme, de la injustícia. Caldrà fer caure aquestes barreres fent créixer l’amor que es manifesta en el servei, l’acolliment, el perdó, la solidaritat, l’austeritat, el respecte...

Preguem doncs avui per tal que la visita de Nadal tingui conseqüències concretes en nosaltres. Perquè vagi més enllà dels obsequis i de les il·luminacions materials, a fi que sigui un veritable obsequi  una veritable llum que ens renovi interiorment.

 L’Advent està a punt d’acabar. Quin és el nostre balanç? Ha estat un Advent més? O ha estat un temps favorable per avançar?

Si no l’hem sabut aprofitar massa, no tinguem por. Déu és pacient, més que nosaltres. Podem viure l’Advent també després de Nadal si cal.

Déu ens espera sempre, Déu no para mai de venir. Com el pare de la paràbola, sempre té els braços oberts per acollir-nos.

 I fixant-nos en les dues dones, Maria i Elisabet, preguem per totes les dones que amb el seu treball quotidià i silenciós, en tots els continents, treballen per construir un món més humà. Preguem també per les dones que pateixen tot tipus de violència. Preguem finalment per les famílies, amb llurs dificultats. Les famílies que segueixen sent, malgrat tot, el lloc on s’aprèn a estimar, a perdonar, a agrair, a servir.

 Treballem perquè les nostres famílies, inclús quan passen per dificultats o per ruptures, segueixin oferint aquest aprenentatge de l’amor.

Que l’eucaristia sigui una trobada semblant a la de Maria i Elisabet, una trobada de lloança i d’acció de gràcies a Déu que és la font de tot l’amor.