dimecres, 14 de novembre de 2012

Les meves paraules no passaran

Mc 13, 24-32


Diumenge vinent s’acabarà l'any litúrgic. Un any que ens ha permès seguir a grans trets l'evangeli de Marc. Aquest evangeli va ser el primer a ser escrit, cap a l'any 70. Més encara, sembla que Marc és el que va inventar aquest estil literari que en diem evangeli, és a dir posar els ensenyaments i els fets de la vida de Jesús en forma de vida. Fins aleshores es conservaven col·leccions de paraules, de miracles, de paràboles... Només el relat de la passió existia en forma de « vida de Jesús ». Què passa a l'any 70 perquè Marc vulgui construir una « vida de Jesús » a partir dels diferents materials que existien? Cap a l'any 70 els testimonis directes de  la vida de Jesús, aquells que el van veure i escoltar amb els propis ulls i orelles van desapareixent. Aquests testimonis, d'alguna manera, eren la garantia de què el que havia succeït 40 anys abans no era una filosofia, uns ensenyaments, una revelació vinguda directament des del cel, sinó un home de carn i ossos, Jesús de Natzaret, en el que Déu se’ls havia revelat, però sense deixar de ser un home de carn i ossos.
Marc, escrivint aquesta « vida de Jesús », ajudava a continuar el testimoni d'aquells que van conèixer directament l'home Jesús. La seva idea no era supèrflua. En els anys que vindran, hi haurà moviments que intentaran separar el que Jesús  va ensenyar de la seva persona humana. Seguiran uns ensenyaments, unes paraules, però no seguiran una persona.
Els quatre evangelis ens ajuden a reproduir l'experiència d'aquells pescadors de Galilea, apropar-nos d'aquell home, i a través d'ell apropar-nos de Déu. 
 El text que hem escoltat avui ens parla de la fi dels temps. Són textos que no tenen la intenció de fer-nos por, d'anunciar-nos catàstrofes. De fet, de catàstrofes, ja en tenim prous cada dia, en podríem fer una llarga llista, des de l’actual situació de crisi econòmica a casa nostra, amb veritables catàstrofes en moltes llars, a les catàstrofes naturals que de tant en tant ens impacten, i a aquelles catàstrofes humanes endèmiques com són les guerres, la fam, el terrorisme, la pobresa.
     Aquests textos el que volen és revelar-nos que més enllà d'aquestes realitats que ens colpeixen tan sovint, hi ha sempre una història d'amor, unes històries d’amor, que a vegades no és fàcil descobrir. I revelant-nos-ho, se'ns convida a participar activament d'aquesta història d'amor amb els nostres gestos de servei, d'acolliment, de perdó, de donació...
 I fer-ho fins i tot quan sembla que el cel caigui sobre nostre, per la malaltia, les dificultats personals i familiars, la pèrdua de treball, la mort inesperada d'algú proper, els malentesos amb la nostra parella, amb els nostres fills, amb els nostres pares, amb els nostres veïns...
 Es al bell mig d'aquesta vida real, que l'evangeli ens vol aportar una bona notícia, la bona notícia que Déu ens estima com un pare, que som germans i que ens hem de tractar com a germans.
 Allà on nosaltres veiem foscor i desesper, se'ns diu que les paraules de Jesús no passaran mai. Que les nostres llàgrimes, el nostre dol, el nostre sofriment passaran, però l'amor no passarà mai. Que l'amor restarà i que val la pena apostar per ell a través dels gestos ni que siguin petits i limitats d'amor.
 I aquest missatge Jesús el diu precisament just abans de la seva passió. Es una manera de dir als deixebles que el que presenciaran en els dies següents no és la darrera paraula, és una manera de dir als primers cristians perseguits, que el que estan passant no és la darrera paraula, és una manera de dir-nos avui a nosaltres que els nostres entrebancs no són la darrera paraula.
 L'eucaristia que celebrem cada diumenge es mou entre la nostra realitat i la nostra esperança. En el pa i el vi, allò que és més quotidià de les nostres vides, hi descobrim aquell que es va donar fins al final per amor. Per això l’eucaristia ens compromet i ens envia a ser missatgers d'aquesta esperança enmig de les realitats més dures i difícils.