Després de la guarició del cec que escoltàvem diumenge passat, Jesús entra triomfalment a Jerusalem. A continuació expulsa els
venedors del Temple i té tres discussions importants amb els grans sacerdots,
els fariseus i els saduceus. És després d'aquestes discussions que se situa l'evangeli d'avui.
El cec quan no hi veu és signe de tots aquells que són cecs a la paraula
i a la vida de Jesús, com els sacerdots, els fariseus o els escribes.
En canvi, el cec que ja hi veu, que és guarit, és signe del mestre de la
llei que l’interroga en l’evangeli d’avui.
La pregunta que li fa s’emmarca en tot un seguit de discussions entre
Mestres jueus del temps de Jesús que intentaven prioritzar els més de sis cents
manaments que es comptaven i que concretaven el Decàleg. Cada mestre hi deia la
seva, en suggeria un ordre, deia quin era el més important dels manaments.
Jesús, enlloc d’entrar en aquestes disquisicions de savis, ens ajuda a
anar una vegada més al fonament, a distingir el que és superficial del que és
central.
En primer lloc li fa comprendre que no cal anar massa lluny per saber
quin és el primer manament. Li recita el que és conegut com “Shema Israel, escolta Israel” que els
jueus repeteixen dues vegades cada dia. Què ens diu aquesta pregària jueva: En
primer lloc que ens cal escoltar aquest Déu que ens parla dins del nostre cor i
a través de les persones i els esdeveniments. Cal una actitud d’escolta, una
escolta que ens condueix a estimar, perquè Déu és amor. Estimar amb tot el cor,
amb tota l’ànima, amb tot el pensament, amb totes les forces. És a dir, no un
amor mesquí, calculat, restringit, sinó un amor generós, gratuït i sense
fronteres. Per això Jesús hi afegeix un segon manament, que és segon en
l’ordre, però que té una importància equivalent: “Estima els altres com a tu mateix”. L’originalitat de Jesús no es
troba en els dos manaments, que eren
coneguts, sinó en el fet d’unir-los i donar-los un rang d’igualtat i d’inseparabilitat.
Això sant Joan ens ho explicarà bé en la seva carta quan ens dirà “Si algú diu «Jo estimo Déu», però no estima
el seu germà, és un mentider”
A vegades confonem l’amor a Déu amb les pràctiques religioses, amb la
pregària. Oblidem que l’amor a Déu i l’amor als altres són les dues cares d’una
mateixa moneda. Estimant els altres estimem Déu.
Per això avui cal que mirem cap endins per preguntar-nos com concretem
avui, aquí, en el nostre viure de cada dia, el manament de l’amor? La nostra
manera d’estimar se sembla a la de Jesús? Som capaços de perdonar, d’estimar
els enemics, de no venjar-nos, de no buscar els primers llocs, de posar-nos al
servei dels altres, de socórrer el qui ho necessita sense tenir en compte el
seu origen social, racial, religiós o ideològic?
Algú podria pensar que simplificant els manaments en aquest únic manament
de l’amor tot serà més fàcil. La realitat no és així. Jesús ens ho posa potser un
pèl més difícil. Jesús ens tracta com a adults, majors d’edat. No cal que ens
ho donin tot pastat, que ens diguin minuciosament el que hem de fer i el que no
hem de fer, com pretenien els fariseus i els Mestres de la Llei amb els més de
sis cents preceptes. Som nosaltres, amb aquesta actitud d’escolta que hem de
concretar com estimar en el dia a dia.
Germanes, germans, l’eucaristia
ens pot ajudar en aquesta tasca. Hem menjat la paraula, mengem també el cos i
la sang de Crist perquè en el nostre viure creixi el seu amor que se’ns fa
present en el pa trencat i en el vi vessat.
