dimecres, 31 d’octubre de 2012

Vaig veure una multitud tan gran que ningú no l’hauria pogut comptar

Ap 7, 2-4. 9-14  1Jn 3, 1-3  Mt 5, 1-12a



La lectura de l’Apocalipsi té un clar missatge d’universalitat. La multitud que ningú no pot comptar és aquesta humanitat de tots els temps i de tots els llocs que caminen cap a Aquell que la va crear a la seva imatge i semblança.
La festa de Tots els Sants és una festa d’universalitat. La mateixa universalitat que té dins seu la bona notícia de Jesús.
 Es cert que la manera com els seguidors de Jesús, l’Església, hem comprès aquest sentit universal en alguns moments de la història, va deformar l’esperit universal de la bona notícia de Jesús.
Es sobretot el Concili Vaticà II, celebrat fa cinquanta anys, que recupera allò que una mica l’Església havia perdut: aquell esperit que fuig del sectarisme, de pensar que la bondat només és dins i que tot el de fora és dolent. Aquell esperit que dóna més importància al fer que al dir, que no oblida que Jesús mateix va dir: “No tothom qui em diu: "Senyor, Senyor", entrarà al Regne del cel, sinó el qui fa la voluntat del meu Pare del cel.”
Es amb aquest esperit que quan celebrem la festa de Tots els Sants, la festa de tots aquells que ja són al Regne definitiu, hi sabem veure no només els sants cristians, batejats, sinó tots els qui en la seva vida van intentar fer la voluntat del Pare del cel. I de la mateixa manera que no dubtem que Abraham, que no va ser cristià, hi té un lloc, també podem pensar que molts homes i dones no cristians, tenen el seu lloc enmig d’aquesta multitud que ningú no pot comptar. La multitud dels qui han estat pobres,  humils, nets de cors, dels qui han posat pau, dels qui han tingut fam de justícia, que fossin cristians o musulmans, creients o ateus.
Es amb aquest esperit obert i dialogant que la nostra fe no serà quelcom que ens separa dels altres, sinó que ens fa més propers.
Jesús criticava aquells que separaven, que dividien. Tota la seva vida i el seu ensenyament són una invitació a la comunió, a cercar l’ovella perduda, a obrir els braços al fill que torna a casa, a acollir la dona marginada, el leprós que ha estat exclòs, l’infant que ningú no té en compte.
En la festa de Tots els Sants i mirant aquesta multitud que ningú no pot comptar, cerquem la santedat, però no d’una manera individualista o intimista, sinó amb els altres. Fem camí de santedat donant la mà especialment a tots aquells que no tenen forces, que estan sols, que passen per dificultats.
El dia abans de la festa dels fidels difunts, contemplem aquells difunts que ens són més propers, que ens han deixat recentment, com a sants, formant part d’aquella multitud tan gran que ningú no la pot comptar.
Tant ells com nosaltres som fills de Déu, però ells ja frueixen plenament d’aquesta filiació, tal com ens deia Pau.
I nosaltres que encara caminem, intentem fer créixer aquesta filiació fent créixer al mateix temps la nostra fraternitat. Saber reconèixer en l’altre un germà, una germana, no només aquells que em cauen bé, que pensen com jo, que són de la meva família. Ser germà de l’altre, sense mirar la seva identitat, les seves creences, la seva ideologia, la seva manera de ser. Mirant només la seva necessitat de ser estimat.
Aquest és el camí de santedat que Jesús ens va ensenyar: estimar Déu i estimar els altres. Passar per la vida fent el bé, tal com ell ho va fer.
Germanes, germans, que l’Eucaristia que avui celebrem sigui penyora del banquet definitiu on tots hi tindrem un lloc, on serem semblants a Déu i el veurem tal com és.