La
lectura de l’Apocalipsi té un clar missatge d’universalitat. La multitud
que ningú no pot comptar és aquesta humanitat de tots els temps i de
tots els llocs que caminen cap a Aquell que la va crear a la seva imatge i
semblança.
La festa
de Tots els Sants és una festa d’universalitat. La mateixa universalitat que té
dins seu la bona notícia de Jesús.
Es cert que la manera com els seguidors de
Jesús, l’Església, hem comprès aquest sentit universal en alguns moments de la
història, va deformar l’esperit universal de la bona notícia de Jesús.
Es
sobretot el Concili Vaticà II, celebrat fa cinquanta anys, que recupera allò
que una mica l’Església havia perdut: aquell esperit que fuig del sectarisme,
de pensar que la bondat només és dins i que tot el de fora és dolent. Aquell
esperit que dóna més importància al fer que al dir, que no oblida que Jesús
mateix va dir: “No tothom qui em diu:
"Senyor, Senyor", entrarà al Regne del cel, sinó el qui fa la
voluntat del meu Pare del cel.”
Es
amb aquest esperit que quan celebrem la festa de Tots els Sants, la festa de
tots aquells que ja són al Regne definitiu, hi sabem veure no només els sants cristians,
batejats, sinó tots els qui en la seva vida van intentar fer la voluntat del
Pare del cel. I de la mateixa manera que no dubtem que Abraham, que no va ser
cristià, hi té un lloc, també podem pensar que molts homes i dones no
cristians, tenen el seu lloc enmig d’aquesta multitud que ningú no pot comptar.
La multitud dels qui han estat pobres,
humils, nets de cors, dels qui han posat pau, dels qui han tingut fam de
justícia, que fossin cristians o musulmans, creients o ateus.
Es
amb aquest esperit obert i dialogant que la nostra fe no serà quelcom que ens
separa dels altres, sinó que ens fa més propers.
Jesús
criticava aquells que separaven, que dividien. Tota la seva vida i el seu
ensenyament són una invitació a la comunió, a cercar l’ovella perduda, a obrir
els braços al fill que torna a casa, a acollir la dona marginada, el leprós que
ha estat exclòs, l’infant que ningú no té en compte.
En la
festa de Tots els Sants i mirant aquesta multitud que ningú no pot comptar, cerquem
la santedat, però no d’una manera individualista o intimista, sinó amb els
altres. Fem camí de santedat donant la mà especialment a tots aquells que no
tenen forces, que estan sols, que passen per dificultats.
El dia
abans de la festa dels fidels difunts, contemplem aquells difunts que ens són
més propers, que ens han deixat recentment, com a sants, formant part d’aquella
multitud
tan gran que ningú no la pot comptar.
Tant
ells com nosaltres som fills de Déu, però ells ja frueixen plenament d’aquesta
filiació, tal com ens deia Pau.
I
nosaltres que encara caminem, intentem fer créixer aquesta filiació fent créixer
al mateix temps la nostra fraternitat. Saber reconèixer en l’altre un germà,
una germana, no només aquells que em cauen bé, que pensen com jo, que són de la
meva família. Ser germà de l’altre, sense mirar la seva identitat, les seves
creences, la seva ideologia, la seva manera de ser. Mirant només la seva
necessitat de ser estimat.
Aquest
és el camí de santedat que Jesús ens va ensenyar: estimar Déu i estimar els
altres. Passar per la vida fent el bé, tal com ell ho va fer.
Germanes, germans, que
l’Eucaristia que avui celebrem sigui penyora del banquet definitiu on tots hi tindrem
un lloc, on serem semblants a Déu i el
veurem tal com és.
