En aquest camí cap a Jerusalem que Jesús ha emprès,
qualsevol ocasió és bona per instruir els ses deixebles i per preparar-los en
el difícil camí que els espera.
Les discussions cada vegada més sovintejades amb els
fariseus o els Mestres de la llei són d’aquestes ocasions per ensenyar i per
aprendre.
Els fariseus no són allà per aprendre l’ensenyament de
Jesús, són allà per intentar comprometre’l. La pregunta que li fan no l’hem de
comprendre amb la nostra mentalitat actual. La possibilitat de divorciar-se en
temps de Jesús, d’acord amb la llei de Moisès, era asimètrica en contra de la
dona. Era el marit l’únic que es podia divorciar, i a la pràctica per raons
molt superficials. Aquest divorci deixava la dona en una situació difícil en
aquella societat.
Davant d’aquesta
realitat Jesús, com fa sempre, es dirigeix cap al que és més fonamental. I ho
fa anant al principi, al llibre del Gènesi, a la creació, a un relat on hi ha
una afirmació cabdal: “al principi, Déu crea l’home i la dona”, i els creà tots
dos com a un sol ésser, amb la mateixa dignitat. El precepte de Moisès, doncs,
que no respecta aquesta igualtat, respon a un context social de domini de l’home
sobre la dona. Un domini que Jesús no pot acceptar.
Jesús no respon en aquest text a preguntes que ens fem
avui, a la situació d’aquells que han fracassat en el seu amor de parella. Per
respondre a aquestes situacions haurem d’anar més aviat a aquells moments en
què Jesús actua amb una gran comprensió cap a aquells que es troben en moments
de dificultat o d’incomprensió. Pensem per un moment en el passatge de Jesús i
la dona adúltera, que també havia incomplert la llei de Moisès. Allà Jesús posarà
al descobert la hipocresia i també la desigualtat que en aquests casos hi havia
en el tracte cap a la dona.
La desigualtat i la violència que encara als nostres dies
pateix la dona, hauria de fer-nos reflexionar tant a nivell de societat com d’Església.
En la segona part de l’evangeli, Jesús es posa al costat
d’un altre col·lectiu que no era prou considerat, el dels infants. Jesús posa l’infant
al mig, al centre, i ens el presenta com a model per a tots els qui volen
entrar al seu Regne. L’infant és model per la seva dependència, feblesa i en
aquella societat, també obediència. És l’infant el que està més ben situat per
comprendre que Déu és Pare, un Pare que estima tots els seus fills sense fer
distincions. Un Pare-Mare que obre els
seus braços per acollir-nos.
La paraula que aquest diumenge hem rebut ens convida a
esdevenir instruments d’unitat en un món que divideix, que exclou i que no
respecta prou els drets de les persones i dels pobles. Unitat que no vol dir
uniformitat, sinó acceptació de la diversitat, una diversitat que ens fa sortir
dels nostres petits mons per anar cap a l’altre, sigui aquell o aquella que són
de sexe diferent, d’edat diferent, de raça, de cultura o de llengües diferents.
L’eucaristia és signe d’aquesta unitat en la diversitat.
El cos de Crist és signe d’una humanitat unida en l’essencial, que és la
dignitat humana, on tothom hi té un lloc, on tothom és respectat.
Pensem
especialment per aquells que pateixen la guerra, la pobresa, la injustícia, la
desigualtat o el racisme. I pensem avui també en els nostres infants, que
trobin exemples de vida, que siguin respectats i estimats.