divendres, 5 d’octubre de 2012

El Regne de Déu és per als qui són com ells

Mc 10, 2-16


En aquest camí cap a Jerusalem que Jesús ha emprès, qualsevol ocasió és bona per instruir els ses deixebles i per preparar-los en el difícil camí que els espera.
Les discussions cada vegada més sovintejades amb els fariseus o els Mestres de la llei són d’aquestes ocasions per ensenyar i per aprendre.
Els fariseus no són allà per aprendre l’ensenyament de Jesús, són allà per intentar comprometre’l. La pregunta que li fan no l’hem de comprendre amb la nostra mentalitat actual. La possibilitat de divorciar-se en temps de Jesús, d’acord amb la llei de Moisès, era asimètrica en contra de la dona. Era el marit l’únic que es podia divorciar, i a la pràctica per raons molt superficials. Aquest divorci deixava la dona en una situació difícil en aquella societat.
 Davant d’aquesta realitat Jesús, com fa sempre, es dirigeix cap al que és més fonamental. I ho fa anant al principi, al llibre del Gènesi, a la creació, a un relat on hi ha una afirmació cabdal: “al principi, Déu crea l’home i la dona”, i els creà tots dos com a un sol ésser, amb la mateixa dignitat. El precepte de Moisès, doncs, que no respecta aquesta igualtat, respon a un context social de domini de l’home sobre la dona. Un domini que Jesús no pot acceptar.
Jesús no respon en aquest text a preguntes que ens fem avui, a la situació d’aquells que han fracassat en el seu amor de parella. Per respondre a aquestes situacions haurem d’anar més aviat a aquells moments en què Jesús actua amb una gran comprensió cap a aquells que es troben en moments de dificultat o d’incomprensió. Pensem per un moment en el passatge de Jesús i la dona adúltera, que també havia incomplert la llei de Moisès. Allà Jesús posarà al descobert la hipocresia i també la desigualtat que en aquests casos hi havia en el tracte cap a la dona.
La desigualtat i la violència que encara als nostres dies pateix la dona, hauria de fer-nos reflexionar tant a nivell de societat com d’Església.
En la segona part de l’evangeli, Jesús es posa al costat d’un altre col·lectiu que no era prou considerat, el dels infants. Jesús posa l’infant al mig, al centre, i ens el presenta com a model per a tots els qui volen entrar al seu Regne. L’infant és model per la seva dependència, feblesa i en aquella societat, també obediència. És l’infant el que està més ben situat per comprendre que Déu és Pare, un Pare que estima tots els seus fills sense fer distincions. Un  Pare-Mare que obre els seus braços per acollir-nos.
La paraula que aquest diumenge hem rebut ens convida a esdevenir instruments d’unitat en un món que divideix, que exclou i que no respecta prou els drets de les persones i dels pobles. Unitat que no vol dir uniformitat, sinó acceptació de la diversitat, una diversitat que ens fa sortir dels nostres petits mons per anar cap a l’altre, sigui aquell o aquella que són de sexe diferent, d’edat diferent, de raça, de cultura o de llengües diferents.
L’eucaristia és signe d’aquesta unitat en la diversitat. El cos de Crist és signe d’una humanitat unida en l’essencial, que és la dignitat humana, on tothom hi té un lloc, on tothom és respectat.
 Pensem especialment per aquells que pateixen la guerra, la pobresa, la injustícia, la desigualtat o el racisme. I pensem avui també en els nostres infants, que trobin exemples de vida, que siguin respectats i estimats.