dijous, 11 d’octubre de 2012

Després torna i vine amb mi

Mc 10, 17-30




La pregunta de l’home que s’apropa a Jesús mentre camina cap a Jerusalem, se sembla a les preguntes que d'una manera o d'una altra ens fem al llarg de la vida: Quin sentit té la nostra vida, què fem aquí, cap a on anem, com hem de viure? Què és el més important i el menys important? Són les preguntes essencials. Què haig de fer per posseir la vida eterna?

La resposta de Jesús, en un primer moment és senzilla: fes el que toca fer, el que diuen els manaments, que són manaments de sentit comú: No facis mal als altres. Curiosament, Jesús escull només els manaments que prohibeixen fer coses contra els altres. Fins aquí, res d'original. Quasi podríem pensar que Jesús respon una mica per treure-se'l de sobre.

Es només quan insisteix, quan sembla que l'home vol anar més lluny, no quedar-se només amb el que fa tothom, que Jesús se'l mira amb afecte i li dóna una resposta més íntima, més profunda. Li proposa d'alliberar-se d'allò que més li pesa i li impedeix d'estar a prop de  Déu i dels altres: les riqueses, els diners. L'home no s'atreveix a fer aquest pas, i és segur que no podrà seguir Jesús en el camí perquè el seu equipatge pesa massa.

Aquesta doble resposta de Jesús és la que també ens fa a nosaltres. El primer pas, el mínim, és intentar no fer mal als altres. Ara bé, si volem anar més enllà, Jesús ens proposa d'alliberar-nos de tot allò que no ens deixa caminar. Per a aquell home eren les riqueses, per a cadascun de nosaltres poden ser altres coses. A cadascú ens toca d’esbrinar quines són aquestes coses que no ens deixen caminar. Sense oblidar que per a molts, en més gran o petita mesura, una de les coses que fan que ens tanquem sobre nosaltres, que ens torna insensibles, és també, com per a aquell home, el diner, el consum.  

Moments com els actuals de crisi econòmica, ens fan veure com la riquesa, el diner, el consum desmesurat ens pot fer perdre el cap, fins arribar a estafar, robar, deixar-nos corrompre.

 Què ens diu avui Jesús a nosaltres, habitants del primer món? Potser el mateix que va dir a aquell home: “Ven tot el que tens i dóna-ho als pobres” que es podria traduir per: Comparteix més el que tens, sigues més solidari, sigues més auster, estigues a prop d’aquells que coneixes i que han perdut la feina o han hagut de tancar el seu negoci, intenta mantenir les aportacions solidàries que feies abans que la crisi no arribi... Això ens ho diu a tots aquells que seguim tenint, en aquest entorn de crisi, un sou o una pensió acceptable.

Això Jesús ens ho diu, no amb una cara seriosa o enfadada, com moltes vegades rebem el que els altres ens diuen. Jesús ens mira amb afecte com es va mirar aquell home, sap que compartir fa l’home més feliç.

Jesús ens convida a seguir-lo perquè sap que el seu camí ens fa més humans. I que quan som més humans també som més feliços. Jesús ens convida a sortir de la closca, a descobrir i compartir les angoixes i també les alegries dels qui ens envolten, per tal de situar les nostres angoixes i les nostres alegries en el seu lloc, a relativitzar-les una mica quan ens adonem que els problemes dels altres, sovint, són més importants que els nostres petits o grans problemes.

Amics, demanem en aquesta eucaristia que anuncia aquell banquet on tothom hi té un lloc que Déu ens doni aquella saviesa que demanava Salomó, aquella saviesa que ens ajuda a mantenir el cap clar davant les temptacions de la riquesa i del diner. I que sapiguem transmetre als nostres fills aquest esperit de senzillesa, d'austeritat, però també d’alegria per anar construint un món més humà.