Vam escoltar diumenge passat com Jesús guaria una dona i
en ressuscitava una altra. En els dos casos s’hi manifesta una gran fe de part
de la dona i del pare de la noia.
Jesús comença a ser conegut, però encara no ha tornat a
Natzaret, el seu poble, on hi viu la seva família.
És dissabte, Jesús va a la sinagoga com qualsevol altre,
segueix essent un fill del poble, el fill del fuster. La fama que té fa que el
convidin a prendre la paraula. La reacció és ambivalent: d’una banda estan
admirats per la seva saviesa i pels miracles que es diu que fa. D’altra banda,
no ve revestit de res. No és una autoritat religiosa, un mestre típic d’aquell
temps. Els seus vestits segueixen essent els mateixos, no ha estat nomenat per
a cap càrrec important.
La seva vida senzilla, el seu estil senzill, el grup de
gent senzilla que l’envolta fa que molts el menyspreïn, malgrat que les seves
paraules són plenes de saviesa.
No ens deixem impressionar avui també per les aparences,
per la manera de vestir, pels diplomes, pel currículum, pels càrrecs?
La fe de la dona que té pèrdues de sang, la fe de Jaire,
aquí ha desaparegut. La reacció és el menyspreu.
La frase de l’evangelista és impactant: “No hi pogué fer
cap miracle”. Els qui cercaven l’espectacle estan decepcionats. Hi falta
quelcom que és imprescindible en la relació amb Jesús: la confiança.
Jesús no ve per
fer espectacles ni circ. Ve per anunciar la bona notícia d’un Regne on no hi ha
pobres, ni malalts, ni exclosos. Els miracles són signes d’aquest Regne i d’aquesta
bona notícia.
I nosaltres, avui, que cerquem en Jesús? No tenim potser
la temptació de buscar en primer lloc les grans concentracions de cristians, la
pompositat de la litúrgia, la bellesa de les esglésies, o fins i tot algun
miracle?
No deixem potser de costat els gestos senzills que Jesús
feia, la seva paraula que consolava, que donava esperança?
No són aquests gestos de bondat els que sobretot hem d’intentar
incorporar a les nostres vides?
No hem d’imitar sobretot aquell home, Jesús, que en
paraules de Pere “va passar pertot arreu
fent el bé”?
És això el que sobresurt de la imatge personal i
col·lectiva dels cristians en el món d’avui?
En alguns casos, ben segur que sí. En l’acció que Caritas
i moltes parròquies estan fent en aquests moments de crisi econòmica, ben segur
que sí.
Llàstima que aquesta imatge de bondat queda deslluïda per
altres imatges que no ho són tant, i que costen de ser ben compreses pels homes
i dones d’avui.
Intentem ser cristians sobretot en aquest vessant de
bondat, de preocupació pels altres, de petits gestos quotidians que fan més
amable la vida, la nostra i la dels altres.
I que l’eucaristia sigui l’estona on refem les forces,
escoltant sense defenses la paraula de Jesús, compartint i fent nostre el gest
senzill d’un pa trencat i compartit, signe d’una vida trencada i donada pel bé
de tots.
Gestos senzills i entenedors que són més eficaços que
grans declaracions i grans trobades, més que tantes discussions morals sempre
sobre els mateixos temes.
Estar a prop dels que més ho necessiten, aquest és el
miracle que avui podem fer, guarint tantes ferides de solitud, desànim, pobresa,
injustícia.
Que a través nostre Jesús avui sí pugui fer miracles
perquè trobi en nosaltres fe i confiança que ens fa estimar. I que no siguem
com la gent de Natzaret, que creient conèixer Jesús més que ningú, no el
coneguin gens.
