divendres, 1 de juny de 2012

Jo seré amb vosaltres cada dia fins a la fi del món

La festa d’avui, de la Trinitat, ens pot semblar una mica allunyada i de difícil comprensió.  
De fet, a l’Església li va fer falta un temps per arribar a aquesta definició d’un Déu tri, que d’alguna manera podia xocar amb el monoteisme radical del Judaisme, però en el fons, aquesta definició de Déu Pare, Fill i Esperit, és una conseqüència natural del Déu que en Jesucrist havien descobert.
Jesús era un jueu, i en tant que jueu, creia en el Déu únic que suprimeix tots els ídols, tal com es descriu en el text del llibre del Deuteronomi que hem escoltat. 
I més que ningú Jesús ha afirmat i viscut aquest Déu únic que anomenava Pare. I més que ningú ens ha fet comprendre que no s’han d’adorar altres déus : el déu diner, el déu poder, el déu Cèsar, i tampoc s’han d’adorar institucions sagrades del Judaisme com la Llei, el Temple o el Dissabte. Hem d’adorar el Déu únic. 
Però al mateix temps, ens ha revelat que aquest Déu únic no és un Déu aïllat al cel, un Déu impenetrable tancat en ell mateix.
Ens ha revelat que Déu no és solitari, ben al contrari, tot en ell és relació. De fet Jesús no ho treu del no-res això, el que fa és aprofundir en el Déu dels seus pares, el Déu que parla al poble d’Israel, el Déu que acompanya, que envia els profetes, en definitiva el Déu proper.
En aquest aprofundiment ens ha fet una magnífica definició, dient-nos: Déu és amor.
 Aquest amor de Déu Pare es desborda en la seva creació, especialment en la de l’home i la dona, creats a la seva imatge. I en aquest desbordament d’amor, ell mateix s’ha fet humà en Jesús. A partir d’aquí alguna cosa de nosaltres és en Déu i alguna cosa de Déu és en nosaltres: el seu Esperit.
 A vegades utilitzem o diem la fórmula “En el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant”, al començar les nostres celebracions, o les pregàries. Vam ser batejats amb aquesta fórmula.
No es tracta d’una fórmula màgica, un joc de paraules. Cada vegada que l’utilitzem, és una manera de professar i de dir que volem participar de l’Amor de Déu. Que volem col·laborar amb ell per tal que el seu Esperit actuï en el món. Aquest Esperit sense fronteres que celebràvem diumenge passat, que viu en el cor de tot home, de tota dona i que dóna fruits, fruits d’amor fets per homes i dones de qualsevol religió o convicció, que passen pel món fent el bé. Persones i organitzacions que treballen per la pau, pel desenvolupament, pel respecte de la dignitat humana.
La Trinitat no és, doncs, una qüestió teològica, de savis, un misteri, en el sentit d’una cosa que no es pot comprendre. Es veritat que Déu no el podrem comprendre mai, però sí que podem intentar viure’l.
La Trinitat no és una teoria, és vida. Si Déu és tri, nosaltres, fets a la seva imatge, també som trins. Som trins quan reconeixem, amb la nostra manera de viure, que Déu és el nostre Pare, que som fills, i en conseqüència, germans i germanes, i que a més, som enviats al món a escampar aquest Déu Pare, Fill i Esperit.
  Viure com a fills i germans, és la nostra manera de viure la Trinitat.
Amics, que aquest Déu Pare, Fill i Esperit ens ajudi a no aïllar-nos del nostre món, a no ser solitaris sinó solidaris, a reconèixer aquest Déu proper apropant-nos dels altres i de les seves necessitats. Compartir les alegries i les tristeses, les esperances i les angoixes de tot ésser humà, tal com ens va convidar el Concili Vaticà II.
Es així, i no amb frases i paraules que anunciarem dia rere dia que Déu és amb nosaltres.