divendres, 29 de juny del 2012

Aixeca't

Mc 5, 21-43

Les protagonistes de l’evangeli d’avui són dues dones. Dues dones que es troben en una situació límit. Una, la més gran, fa dotze anys que pateix una malaltia, els mateixos anys de vida de l’altra dona, una noia que està a punt de morir.
Dues situacions, la de la malaltia i la de la mort, que ens acompanyen tot al llarg de la vida, amb més o menys cruesa.
Dues dones que s'apropen de Jesús, l’una directament, l’altra mitjançant el seu pare, dues dones de qui Jesús es farà ben proper. 
Dues dones que, com totes les dones en la societat de l’època, estaven molt subordinades a l’home. Dues dones que esdevenen importants, úniques, i iguals als ulls de l’home Jesús.
La dona gran està al límit. Dotze anys de sofriment físic i de sofriment interior. D'acord amb la llei de Moisès una dona era impura en els dies de pèrdua de sang.
Amb les seves pèrdues continuades, no podia fer una vida normal, estava exclosa de la vida social, la seva dignitat personal era quasi inexistent. Aquest sofriment moral s'afegia al propi sofriment físic.
 Es en aquesta situació límit, desesperada, que s'atreveix enmig de la multitud a apropar-se de Jesús per intentar tocar aquell home que diuen que és un profeta.
Confiança poc reflexionada, màgica? Potser sí, però qui en la seva situació no faria qualsevol cosa per ser curat? Qui, en situacions de malaltia greu no intenta buscar solucions que algunes vegades ens poden semblar poc raonables, màgiques...
Enmig d'aquesta multitud, anònima, amb confiança, però també amb por, perquè sap que la seva impuresa pot tornar impur aquell que ella tocarà, toca Jesús i és guarida.
 La curació, però, no és completa. El mal físic desapareix immediatament, però falta alguna cosa. Cal sortir de la multitud i de l'anonimat per començar una relació personal, un diàleg amb aquell home que té el poder d'aixecar les persones.
 El diàleg farà de la dona, no només una dona guarida, sinó una dona salvada. Podrà aixecar-se i convertir-se en testimoni de la Bona Notícia: la bona notícia d'un Déu que ens estima, que ens  fa costat en els nostres sofriments físics, però també interiors. Les paraules de Jesús tornen a la dona l seva dignitat perduda. Pot marxar en pau.
 Jaire, el pare de la noia, també es troba al límit. La seva filla de dotze anys és a les portes de la mort. Ell, el cap de la sinagoga, algú important en el poble, va cap aquell home mal vist per les autoritats religioses.
 Es el darrer recurs. Quin pare, quina mare no faria qualsevol cosa per salvar el seu fill de la mort. No és la mort d'un fill un dels més grans sofriments interiors que es pot tenir?
A la seva petició, Jesús respon amb el silenci. No diu res. Senzillament l'acompanya. Durant el trajecte rep l'anunci de la mort, un anunci que li fa perdre la poca esperança que li quedava. Jesús s’avança i li dóna un missatge d’esperança: “Tingues fe i no tinguis por”
 Al costat de la noia, acompanyat pels tres deixebles dels moments importants, Jesús no imposa les mans a la noia, tal com el pare li havia demanat. Li dóna la mà per aixecar-la. La noia es desperta,  pot continuar la seva vida de cada dia, i pot esdevenir també testimoni de la Bona Notícia: Déu ens estima, “no li agrada que l’home perdi la vida”com ens deia la primera lectura.
L’exemple de les dues dones pot il·luminar aquelles situacions que de tant en tant vivim i que ens posen en situacions límit : la malaltia, la mort d’un ésser estimat…
Jesús ens obre a l’esperança i a fer confiança malgrat tot.
Sortir de l’anonimat de la multitud per apropar-nos de Jesús i establir amb ell una relació personal que ens doni pau, pau interior sobretot.  
 Jesús ens diu avui el que va dir a la noia: “Talita, cum”, aixeca’t. Aixecar-nos per fer com ell, acompanyar els qui estan desesperats, donar la mà als qui estan per terra a causa del desànim, de la soledat, de la tristesa, de les dificultats econòmiques, de l’exclusió…
 Com deia la mare Teresa, preocupar-nos dels altres ens fa oblidar una mica els nostres propis problemes i dificultats.
Demanem-li que augmenti la nostra fe i el nostre amor.