divendres, 13 de gener de 2012

Veniu i ho veureu

 
Passat el temps de Nadal, comencem els anomenats diumenges “durant l’any”. Diumenge reprendrem l’evangeli d’aquest any, el de Marc, i com en el d’avui, ens parlarà dels inicis de la missió de Jesús.
Avui és una mica la transició entre el temps de Joan Baptista i el temps de Jesús. Dos dels deixebles de Joan “es passen” a Jesús. Aquest inici doncs del temps de Jesús és ja una primera declaració d’intencions: No pensa anar sol, vol formar un grup que el segueixi i que podrà donar continuïtat al seu anunci i a la seva missió.
No anar sol, formar grup... És un element important en el cristià. I en una època com la nostra en la que sovint falten grups per posar en comú, per compartir penes i alegries, esperances i neguits, és bo que reivindiquem aquest tipus de grup. D’altres tipus n’hi ha: esportius, excursionistes, musicals... Però de grups que en podríem anomenar de “vida” no sempre són fàcils de trobar. Grups basats en la confiança, en el compartir, en el revisar la vida.
No ens hem de limitar a dir que s’ha de ser cristià en grup, hem de dir que s’ha de ser ésser humà en grup. També el no creient necessita el grup. I també el cristià necessita un grup de vida.
On es fonamenta aquest grup que Jesús vol formar? En la vida: “Veniu i ho veureu” “es quedaren amb ell aquell dia”
No passen el dia en la sinagoga ni en el Temple. Se’l passen allà on Jesús s’allotjava. No sabem que van fer durant aquell dia. Només sabem que al marxar donen testimoni del que han viscut. Andreu es troba amb el seu germà Simó i comparteix amb ell el que en Jesús ha descobert: Jesús podria ser la resposta als anhels, a les esperances de la humanitat. Això és el que “l’Ungit” “el Messies” representava per als Jueus del temps de Jesús. Aquell que ha de donar resposta als desencants, a les tristeses, a les dificultats dels homes i dones d’aquell temps.
El que més tard descobriran, després de la resurrecció, és que Jesús és la resposta als anhels i les esperances de la humanitat sencera, de tots els llocs i de tots els temps.
L’inici, però, d’aquest camí està en aquesta jornada en què van quedar-se on Jesús s’allotjava.
Cadascú de nosaltres hem d’intentar fer processos semblants. Descobrir Jesús, no només en l’anècdota, en la superfície, sinó en la profunditat. La manera de fer-ho no serà la mateixa que la dels primers deixebles. Però el resultat hauria de ser el mateix.
De quina manera, avui, hem de respondre a la invitació de Jesús “veniu i ho veureu”? On s’allotja avui Jesús per passar un dia amb ell? a l’església? al nou testament?
El lloc principal on Jesús s’allotja deu ser un lloc de vida. Jesús l’hem de trobarem en la vida, en la nostra vida, no entesa d’una manera individual. En la nostra vida hi ha també la vida dels altres,  hi ha també els esdeveniments. La nostra vida entesa així és sagrament de Jesús. És allí on l’hem de trobar. Evidentment, l’evangeli, el nou testament, l’eucaristia, poden ser eines que m’ajudin a descobrir-lo millor. Però a descobrir-lo en la vida. Si la bíblia, l’eucaristia o la pregària es deslliguen d’aquesta vida, passen a ser una mena d’ídols que em poden portar a un pietisme, en el millor dels casos, o a tants fonamentalismes religiosos que han existit i existeixen.
Celebrem l’eucaristia i lliguem-la amb la nostra vida per tal que, com els deixebles, descobrim qui és Jesús i què espera de nosaltres.