dimarts, 16 d’agost de 2011

Qui dieu que sóc


Cesarea de Felip marca una inflexió en els evangelis sinòptics.
Aquest moment en què Jesús s’atura amb els seus deixebles per posar-los aquesta pregunta tan important, devia ser un moment molt especial per a Jesús i per als dotze.
 Preguntant-los “Qui dieu que sóc?”, els posa davant del que és essencial. Jesús no els pregunta: “què heu après”, Jesús els demana de posicionar-se respecte a ell. Perquè ser deixeble de Jesús no és en primer lloc, com potser ho era per a d’altres mestres d’aquella època, aprendre moltes coses, escoltar per després saber repetir. El seguiment de Jesús és en primer lloc vivencial. Es viure amb ell, compartir no només ensenyaments, sinó una manera de fer, una manera de relacionar-se amb Déu (com un pare) i amb els altres (com a germans).
El que els deixebles havien après fins a aquell moment, havien de posar-ho en pràctica, havien de fer-ne vida.
Seguir Jesús és intentar impregnar-se del mateix esperit que el movia, l’esperit de Déu.
Per això, el que ara és important, en aquesta trobada a Cesarea de Felip és de saber què representa Jesús per a ells. Fins a quin punt estan disposats a seguir-lo.
La bona resposta a la pregunta no serà tant la que en aquell moment surt de la boca de Pere: “Vós sou el Messies, el Fill del Déu viu”; la bona resposta serà el testimoniatge que seran capaços de donar a partir d’aquell moment. Aquell testimoniatge valent i decidit que els portarà després de la mort i resurrecció als quatre punts de l’horitzó i que els marcarà per sempre. Jesús no serà llavors algú a qui admirar, algú que ha dit boniques paraules. Jesús serà el centre de les seves vides, el camí, la veritat i la vida.
 Aquest camí que van fer els deixebles des que Jesús els va cridar vora del llac, passant per la pregunta crucial de Cesarea, i continuant cap a Jerusalem, cap a la creu i cap a la resurrecció, és el camí que ens cal fer a cada un de nosaltres.
Els deixebles ens ajuden en el nostre propi seguiment del Crist. Com a ells, Jesús ens pregunta, no una sinó moltes vegades; “I tu, qui dius que sóc”
I com per als deixebles, el que ens cal no és una bonica resposta apresa, sinó el testimoni de la nostra vida. Ser com ells valents i decidits per encarnar l’esperit de Jesús en nosaltres.
Aquell esperit d’amor sense fronteres, de perdó, de servei, d’acolliment, de tendresa. Aquell esperit que canvia les nostres relacions envers Déu, reconeixent-lo com a pare, i les nostres relacions envers els altres, a qui hem de tractar com a germans i germanes, sense preguntar-los per la seva nacionalitat, religió, raça o ideologia, a qui estem sempre a punt d’ajudar només pel fet de necessitar-nos.
Aquell esperit que ens fa misericordiosos, sobretot cap a aquells que són els preferits de Déu, els petits, els pobres, els marginats, els discriminats, els abandonats...
Respondre a la pregunta de Jesús avui és saber donar una resposta amorosa i eficaç a tots els qui, a prop i lluny, truquen a la nostra porta.
 Que l’Eucaristia sigui avui aquest aliment que ens dóna la força necessària per no defallir en l’intent de seguir Jesús.