dimecres, 3 d’agost de 2011

No tingueu por, que sóc jo

Diumenge passat vam escoltar a l’evangeli com Jesús alimentava la multitud que l’escoltava. Alimentava el seu cor, el seu interior,  amb la paraula, però va voler ocupar-se també del seu cos, de les seves necessitats materials. No va voler-ho fer tot ell, va demanar els deixebles de participar. Els va convidar a compartir el poc o molt que tenien amb els que no tenen res. Però va ser també una invitació a fer-li confiança. Jesús és capaç d’arribar allà on nosaltres no som capaços d’arribar. Jesús és al nostre costat en moments de dificultat com en aquell d’una multitud que no té res per a menjar.
Després de la multiplicació Jesús es retira. Convida els deixebles a anar, sols, cap a l’altra banda del llac. Ell necessita un temps d’aïllament i de pregària. En l’evangeli de Joan se’ns diu que després de la multiplicació dels pans Jesús es retira perquè la multitud vol fer-lo rei. En l’evangeli de Mateu, Jesús se’n va a la muntanya, tot sol, per pregar.
Hem vist la continuació. Els deixebles estan sols i hi ha un vent contrari. I tenen por. Aquella confiança a la que Jesús els convidava és aviat oblidada. Es troben sols i desemparats en el moment en que el vent és contrari. Jesús apareix i els ha de dir clarament que els cal confiar en Ell, que no han de tenir por. Pere és el que més arrisca, però tot i així perd peu, té por i li manca confiança. S’adreça a Jesús perquè l’ajudi : « Senyor, salveu-me ».
El relat evangèlic, més enllà dels fets ve a ser com una paràbola per a la nostra vida, per a la nostra relació envers Déu i envers Jesús.
Som capaços de descobrir la presència de Déu en les nostres vides ? Vet aquí el gran repte de tot cristià i de tot home : descobrir la presència de Déu en les nostres vides ! Saber llegir les paraules que Déu ens envia, saber escoltar la seva veu.
Ho hem vist en la primera lectura. Elies espera que Déu passi. Ni en la tempesta, ni en el terratrèmol, ni en el foc, Déu no passa. Passa en una brisa lleugera. Allà on potser no l’esperàvem, Déu es fa present.
Quantes vegades deixem passar Déu! Quantes vegades som incapaços de llegir els signes dels temps a través dels quals Déu ens parla ! Si esperem grans signes, esdeveniments espectaculars, grans miracles, potser Déu passarà al costat de la nostra vida.
Què necessitem per descobrir aquesta presència ? D’entrada escoltar. I per escoltar ens cal una mica de silenci. Hi ha massa sorolls al voltant nostre. Un temps de pregària. Jesús ens dona l’exemple. Necessita aquest temps per escoltar la veu del Pare.
Per escoltar ens cal també ser assidus de la paraula, sobretot de la paraula de l’evangeli. Dedicar un temps quasi diari a la lectura de l’evangeli. Que l’evangeli sigui un llibre de capçalera.
Però ens cal també estar atents a tot el que ens envolta, sobretot a les persones que ens envolten. I encara, i d’una manera especial, atents a aquells que viuen en situacions de dificultat : pobresa, malaltia, solitud, esclavatge de qualsevol mena, problemes de familia, depressió, etc.
La paraula de l’evangeli ens donarà pistes per saber respondre a les crides que totes aquestes persones ens adrecen. Si estem tancats tranquil·lament a casa, veient la televisió, i sobretot programes que ens evadeixen de la realitat com aquests programes que curiosament els nomenen « reality », quan el que fan és allunyar-nos de la vida real que es troba ben a prop nostre, difícilment escoltarem aquest Déu que s’encarna en la humanitat que sofreix.
I quan la dificultat i la sofrença les vivim en la pròpia carn, aquesta capacitat d’escoltar ens farà descobrir que Déu, que Jesús, son més a prop del que ens pensàvem. Aquest Pare que ens diu : « Confiança, no tinguis por ! », aquest Pare al que sempre ens podem adreçar com Pere dient-li « Senyor, salva’m ».
Germanes i germans, demanem Déu que ens doni aquella capacitat d’escoltar que Jesús tenia, aquella confiança que ell mateix va tenir quan el vent contrari li va arribar, en els moments de passió i de creu, en aquells moments on ell mateix va dir « Déu meu, Déu meu, perquè m’has abandonat ? », però on també va dir : « Pare, en les teves mans confio el meu esperit ».
Jesús ens precedeix, no son només paraules el que ens ha donat, son paraules posades en pràctica.
Seguim les seves petjades, i com ell obrim bé els ulls i les orelles a tots aquells que ens criden. No siguem sords ! No siguem cecs!
Que l’Eucaristia que celebrem obri el nostre cor i el nostre esperit a l’Esperit de Déu que ens crida a ser germans de tots els homes i dones, fills d’un mateix Pare.