dimarts, 9 d’agost de 2011

Dona, quina fe que tens!

La frase de Jesús dient a la dona cananea “No està bé de prendre el pa dels fills per tirar-lo als cadells”, és una mica dura i desconcertant. La imatge que ens hem fet de Jesús no lliga amb paraules com aquestes.
L’evangeli de Mateu és dels quatre evangelis el més jueu. Destinat a una comunitat de cristians procedents del judaisme, intenta a tot moment fer-los comprendre que el cristianisme és l’acompliment del judaisme i que en Jesús s’acompleixen les profecies de l’Antic Testament.  
No és estrany doncs que Mateu reprodueixi una frase que probablement Jesús va dir, per a uns cristians a qui no els xocarà. En els altres evangelis, que es dirigeixen a cristians que no procedeixen del judaisme, aquesta frase no apareix.  
Hi ha però una altra frase que és molt més important en el relat: “Dona, quina fe que tens!”
La fe, la confiança, són molt més importants que el fet de pertànyer al poble jueu, o que qualsevol altre signe d’identitat. La fe és més important que la religió, que la cultura, que la raça.
En Jesús totes les fronteres desapareixen. El que compta és viure en la confiança, una confiança que et condueix a estimar.
Nosaltres, avui, som hereus d’aquesta bona notícia que s’adreça a tots els homes i dones de bona voluntat. Sense ser jueus, hem pogut conèixer Jesucrist.
I Jesucrist, avui, ens demana sobretot allò que lloa de la dona cananea: Ens demana fe, confiança. Es amb aquesta fe que serem capaços de seguir-lo. Un seguiment que no és una acceptació d’uns dogmes, o l’acompliment d’uns manaments. Un seguiment que és vida. No és una teoria: és intentar que la nostra vida encarni l’esperit de Jesús, actualitzi en el nostre aquí i en el nostre ara, aquell esperit que va guiar la vida de Jesús i que es resumeix en un amor sense fronteres que es concreta en servei, perdó, compassió, preocupació pels altres.
El mateix Jesús que diu a la cananea que no està bé de prendre el pa dels fills per tirar-lo als cadells, dirà als deixebles al final de l’evangeli, “Aneu, doncs, a tots els pobles”, i aquest és l’encàrrec que ens fa avui. Estar oberts a tots els pobles, a totes les cultures. Començant per aquells que vénen al nostre país, i que a vegades sembla que ens facin nosa, però que estan fent les feines que a nosaltres no ens agrada massa fer.
Tenir envers ells una mirada acollidora, positiva, sense prejudicis, no oblidant mai que són fills i filles de Déu, independentment del seu origen, de la seva raça o religió, i que en conseqüència, són germans i germanes a qui hem d’estimar, i més encara tenint en compte que sovint es troben en situacions de pobresa, marginació i dificultats. Mirar-los, en definitiva, com va mirar Jesús la dona estrangera.
Celebrem l’Eucaristia, que prefigura aquell banquet on tothom hi tindrà un lloc, i que celebrant-la puguem créixer en la nostra fe i en el nostre amor.