El Déu de Jesús és un Déu Paraula: “La Paraula es va fer home i va plantar la seva tenda entre nosaltres” ens diu sant Joan al començament del seu evangeli.
Déu és un Déu que parla, però no ens hem d’imaginar una paraula que ens ve com si tinguéssim una línia directa amb ell.
Déu parla amb paraules humanes. La paraula bíblica, que diem que és paraula de Déu, és al mateix temps paraula humana. I dir això no és devaluar la paraula de Déu. Més aviat és donar més valor a la paraula humana. Es reconèixer que l’Esperit de Déu pot unir-se al nostre esperit humà, tal com diu Sant Pau en una carta.
Què és sinó la nostra fe en Jesucrist? La fe en un Déu que s’encarna, que s’ha fet humà.
Aquesta fe ens compromet. Perquè Déu es val també de la nostra paraula per parlar. Déu es val de les nostres mans per actuar. Déu es val dels nostres gestos humans per estimar.
La paràbola del sembrador que avui hem escoltat ens convida a veure el món i l’existència en aquesta perspectiva d’un Déu que parla.
El primer missatge de la paràbola és un missatge d’esperança. Es dir-nos que, malgrat totes les dificultats i entrebancs que aquesta paraula de Déu té per arribar a l’home, finalment donarà fruit.
Aquest missatge esperançat hauria d’ajudar-nos a mirar el món d’una manera diferent. A saber-hi llegir tants signes positius que hi ha amagats, que es fan en la discreció, però que hi són.
A no ser profetes de desgràcies ni a pensar que el món és un desastre i que tot va malament. Hi ha paraules que cauen a la bona terra i que donen fruit. Ni que moltes es perdin en el camí, en el terreny rocós o enmig dels cards, n’hi ha que donen fruit, paraules de solidaritat, de pau, de servei, de justícia, de respecte del planeta, de perdó...
Es aquell missatge positiu del concili Vaticà II que fa seus els goigs i les esperances del nostre món.
No sempre el missatge que transmet l’Església traspua aquesta esperança en la humanitat. No sempre sembla que ens creiem que l’home és imatge i semblança de Déu.
El fet que en la paràbola se’ns parli de diferents situacions en què pot ser acollida la paraula (el camí, el terreny rocós, els cards i la terra bona), no hauria de fer-nos maniqueus, pensant que o bé sabem acollir sempre la paraula o bé no l’acollim mai. Cadascú de nosaltres som una barreja de camí, terreny rocós, cards i terra bona. I el que cal és que augmentem cada vegada més el ser terra bona i disminuïm els impediments que posem perquè la paraula doni fruit en nosaltres.
Finalment, la paràbola ens diu que no només podem acollir la paraula sinó que també podem ser el sembrador que surt a sembrar.
Sembrar paraules d’amor, un amor a la manera del de Jesús, sense mirar massa la identitat d’aquell que estimem, com el bon samarità, un amor sense fronteres a aquell que ens necessita.
Sembrar sense preocupar-nos massa si aquest amor sembla que es perdi, com el pare que estima el fill fins i tot quan el fill no respon bé a aquest amor, com l’educador que a vegades li sembla que la seva acció no fa forat en els seus alumnes.
Sembrar amb l’esperança que un dia o un altre la llavor donarà fruit.
L’eucaristia és un temps en què acollim la paraula que Déu, sembrador, sembra en les nostres vides. Però al mateix temps ens envia a sembrar en les nostres famílies, entre els nostres veïns, a les escoles i als llocs de treball.
