dimecres, 9 de març de 2011

No us he conegut mai, aparteu-vos de mi vosaltres que obràveu el mal

L’evangeli que acabem d’escoltar clou el Sermó de la Muntanya. Després d’haver escoltat les paraules de Jesús sobre molts aspectes de la nostra vida personal i social, paraules que moltes vegades ens han estat difícils de digerir per l’alt grau d’exigència, perquè ens conviden a anar més enllà del que acostumem a viure, aquesta conclusió ens vol prevenir d’un dels defectes en què caiem sovint: quedar-nos en les paraules i no fer el pas de posar-les en pràctica.

Hem de reconèixer que fer aquest pas és el més difícil de la nostra vida cristiana.

Dir que som cristians, no és sempre fàcil en la societat d’avui. Anar a missa els diumenges, a vegades ens costa.

Però el que és més difícil és traduir en fets concrets el que diem que creiem.

Viure com a veritables fills de Déu, responsables de la sort dels nostres germans, això sí que costa. Perdonar setanta vegades set, això sí que costa. Posar-nos al servei dels altres costa.

Escoltar l’evangeli no és massa difícil, aprofundir-lo ho és una mica més. Posar-lo en pràctica és el més difícil.

Això que ens passa a nosaltres respecte a la nostra fe, de fet ens passa en tots els àmbits. Està molt dins de la manera de fer humana. Parlem molt i fem poc. Tenim bones intencions, però després no movem un dit. Pensem per un moment en el món de la política. Quantes promeses electorals, s’acaben en això, en promeses.

Jesús, que coneix bé l’esperit humà, ens avisa als qui el volem seguir.

En el seguiment de Jesús el que compta són els fets, i ben poc les paraules.

Per ajudar-nos en aquest repte, Jesús ens ofereix aquesta petita paràbola sobre la manera de construir una casa. El nostre camí de seguidors, de deixebles, s’ha de construir bé, sobre uns bons fonaments.

Aquests fonaments són sobretot saber escoltar la seva paraula, aprofundir-la, i posar-la en contacte amb els esdeveniments de la nostra vida concreta, amb la nostra situació personal, social...

Un bon teòleg deia que el cristià havia d’anar amb la Bíblia i el diari.

Hem d’obrir bé les orelles a la paraula que ens ve de la Bíblia i obrir bé els ulls a les situacions que ens envolten, i així poder donar una resposta eficaç a aquestes situacions.

I això a tots els nivells: de parella, familiar, social, ciutadà, polític, laboral...

El cristià ho és les 24 hores del dia, no només en alguns moments o en alguns dies.

Construïm doncs aquesta casa que som cada un de nosaltres, bastim uns bons fonaments amb la lectura assídua de la paraula, lectura tranquil·la, pausada..

El pas següent serà de posar-nos moltes vegades la pregunta: Com he d’actuar a la llum de l’evangeli? Quina decisió he de prendre en tal o tal ocasió? Quin camí he de seguir?

Hi ha moments més transcendentals i altres que ho són menys. El que ens cal és tenir l’hàbit. Reflexionar. Dedicar el temps necessari per prendre decisions, per escollir.

No oblidem que serem jutjats pels nostres fets, pel got d’aigua donat al qui té set, la visita al qui està sol, el vestit al qui no té amb què vestir-se.

Al principi del Sermó de la Muntanya Jesús ens deia que les seves paraules havien de servir per ser sal enmig del món, per ser llum que il·lumina. Ara, a l’acabar, ens diu que les seves paraules s’han de posar en pràctica. Tot va en el mateix sentit, ja que només serem llum i sal, el nostre testimoniatge serà creïble si els nostres fets són coherents amb les paraules. En cas contrari, serem sal insulsa i llum amagada sota el llit.

Que l’eucaristia que celebrem, i totes les nostres eucaristies siguin aquests moments en què ens aturem per escoltar Jesús, però que aquesta escolta tingui una continuació en la vida, que sapiguem posar en pràctica el que hem escoltat per ser sal i llum.