Com ja dèiem al principi de la Quaresma, el seu origen ve de la preparació immediata que feien els qui havien de ser batejats a la Vetlla Pasqual i que durava quaranta dies. D’aquest origen ens han quedat els evangelis d’aquest diumenge i els dels dos diumenges vinents. Cadascun dels tres evangelis serveixen per aprofundir dos signes del baptisme, l’aigua i la llum i el tercer, el de la resurrecció de Llàtzer, per parlar del pas de mort a vida que representa el Baptisme.
L’evangeli que hem escoltat avui, el de la trobada de Jesús i la dona samaritana, amb el discurs que Jesús hi fa, ajuden a comprendre el significat de l’aigua del baptisme.
A vegades, per una relació massa insistent del baptisme amb el perdó dels pecats, o del pecat original per als més petits, hem donat a l’aigua un sentit sobretot de rentar els pecats, de netejar-nos...
El sentit profund de l’aigua ens el dóna Jesús en el diàleg amb la samaritana.
Sabem que a Israel, com a vegades a casa nostra, l’aigua és escassa. Un pou era molt important. L’aigua, en els països on en manca, fa pensar immediatament en la vida.
Jesús aprofita aquesta realitat tan quotidiana, aquest gest tan senzill de demanar una mica d’aigua, per parlar-nos d’una altra aigua.
D’aquella que apaivaga les sequeres interiors, immaterials. Per les sequeres materials tothom es mobilitza. Recordeu no fa gaire, aquell any de sequera, quina mobilització: vaixells, estalvi, camions cisterna...
Per les sequeres immaterials no ens mobilitzem tant. Per la sequera de la pobresa, de la guerra, de l’individualisme, del consumisme, del racisme, de la intolerància, quines mesures es prenen? On anem a buscar l’aigua viva, aquella que apaga la set de justícia, d’amor, de llibertat, de veritat, de pau?
Nosaltres cristians sabem on buscar. Es Jesús el qui ens obre camins per trobar la font d’aigua viva. Es el camí que ell ha obert amb el seu viure, un camí que ens parla de perdó, d’amor sense fronteres, de mirada comprensiva, de preocupació pels petits, pels exclosos, pels pobres.
Aquest diàleg tan ric de Jesús amb la dona samaritana ens parla també d’aquesta relació natural i transparent de Jesús amb les dones, que fins i tot sorprèn als deixebles, que s’estranyen que parli amb una dona. Pensem en la societat del temps de Jesús.
No sé si els que al llarg de la història hem seguit Jesús, sobretot els homes, hem sabut seguir aquest exemple de Jesús, reconeixent quin és el lloc que la dona hauria d’ocupar a l’Església. En l’evangeli hi ha un veritable diàleg, on tant Jesús com la dona samaritana parlen i escolten, es respecten mútuament, cadascú té el seu lloc. No sé si, com deia, l’Església ha respectat l’esperit i l’exemple de Jesús respecte a la dona.
Un altre ensenyament és el del lloc on hem d’adorar Déu. Jeesús comença per respondre que a qui hem d’adorar és al Pare. Donem tant per assentat que el Pare és Déu, que potser no copsem bé les conseqüències. Si Déu és Pare, tal com ens ho va ensenyar Jesús, vol dir en primer lloc que nosaltres som fills. El fill no necessita pujar a una alta muntanya ni a un edifici amb grans pedres per saber-se estimat del Pare. Un Déu que és Pare ens acompanya de prop. I en segon lloc que Déu és Pare vol dir que els altres són germans, fills d’aquest mateix Pare. Aquesta fraternitat és tan gran que en ells puc adorar el Pare. No em calen grans cerimònies ni molt d’encens. Estimar el germà és l’acte més gran d’adoració al Pare. El germà és temple de Déu Pare. Aquesta és l’adoració en esperit i en veritat.
L’eucaristia és la celebració d’aquesta revelació. En el gest fraternal i quotidià de trencar el pa i de repartir la copa, ens podem apropar de Déu Pare, a condició que ens comprometem a apropar-nos dels germans. Comunió amb Déu i comunió amb els germans són dos moviments d’una mateixa realitat.
Celebrem l’eucaristia d’aquest diumenge amb aquest esperit.
