Les paraules que acabem d’escoltar, amb les dues imatges utilitzades per Jesús, la de la sal i la de la llum, com a qualitats dels qui el volen seguir, les hem de situar en el seu context. El que Jesús havia dit abans, ho vam escoltar diumenge passat, les benaurances, aquestes paraules essencials dins de l’evangeli. El que diu després ho escoltarem els propers diumenges, i degut a què la Quaresma d’aquest any arriba tard, podrem escoltar d’una manera molt completa. Tot plegat és el Sermó de la Muntanya.
El petit text d’avui, enmig de paraules que ens indicaven i ens indicaran com ha d’actuar el deixeble de Jesús, ens recorda, penso dues coses: primera, que el deixeble de Jesús, i en conseqüència el grup de deixebles, no s’han de tancar en una mena de grup d’escollits que intenten acomplir uns manaments, unes regles, i se separen del món. L’església, el cristià, viu enmig del món, forma part del món. Qualsevol intent d’aixecar unes muralles que separin el cristià del món, de la societat, no és evangèlic.
Segona, tant les Benaurances com la resta del Sermó de la Muntanya són uns consells de Jesús per ajudar-nos a ser llum i sal enmig de la societat.
Si vivim seguint l’esperit de les Benaurances, essent pobres, humils, nets de cor, amb fam i set de justícia, compassius, treballant per la pau, serem llum i sal.
Les dues imatges de Jesús són suggerents. La sal dóna gust al menjar i el conserva, l’ajuda a no corrompre’s. LA sal només té sentit enmig del menjar, i hi ha de ser en la mesura justa.
Ser cristià només té sentit enmig del món, i en la mesura justa. Si la presència és massa asfixiant, proselitista o som vulgueu dir-ne, com el menjar quan és massa salat, no és agradable. Provoca anticossos, reaccions contràries. Pensem per un moment en èpoques anteriors, en societats de cristiandat.
Pel que fa a la llum, també podríem dir el mateix. Hem de ser llum en la mesura justa. Sinó podem enlluernar. I la mesura justa crec que ens l’ha dit Isaïes a la primera lectura. Són paraules posades en boca de Déu en les que s’havia queixat dels dejunis que li oferien els jueus, uns dejunis rituals, com per calmar Déu. Uns dejunis que no tenien res a veure amb la vida de cada dia. Concretament els diu que mentre fan dejuni, es barallen, tracten injustament els seus criats.
I el que hem escoltat en la lectura és la descripció del dejuni que vol: compartir el pa, acollir el pobre. I el que afegeix és molt important: és d’aquesta manera que es pot ser llum. No es té la llum per haver estudiat molt els misteris de la vida o de la religió. No es té llum perquè s’ha resat molt o perquè s’ha rebut directament del cel. Es té la llum quan es comparteix, quan s’acull.
Sant Joan en la seva primera carta diu coses semblants: “els qui afirmen que estan en la llum, però no estimen els seus germans, encara estan en la fosca. Els qui estimen els germans viuen en la llum”.
Ser llum, ser sal... Com podem ser sal i llum no només en la nostra família, en el nostre barri, ni tan sols en el nostre país. Com som llum i sal en aquest món globalitzat en el que veiem el que passa lluny de les nostres fronteres. Com ser llum i sal per als qui viuen a Tunísia, a Egipte, al Iemen...
Aquests homes i dones surten al carrer només per a protestar contra els seus dirigents que viuen en l’abundor mentre ells viuen en la misèria?
No protesten d’alguna manera contra els països que viuen en l’abundor, fins i tot en aquests moments de crisi econòmica?
Què estem disposats a fer, nosaltres, habitants del primer món per anar cap a un món més just? A què estem disposats a renunciar del nostre benestar?
Les paraules d’Isaïes ens han de fer pensar. Potser les nostres celebracions, les nostres pregàries, els nostres dejunis tampoc li arriben perquè no obrim prou els ulls a totes aquestes situacions que a prop i lluny ens interpel·len.
Que la nostra eucaristia, que la nostra pregària sigui compromís de part nostra per avançar per camins de justícia.
